Un compendi de la fractura
Filòsof1. Distància. L’estat de descomposició de les institucions espanyoles ja no es pot dissimular. "Degenerescència", en diu Joan B. Culla. Quan el sistema perd la capacitat d’absorbir, és a dir, de generar consens i de resoldre els conflictes amb pactes, la ciutadania es desperta: “Callar –deia Albert Camus– és no desitjar res”. Quan la gent pren la paraula es posa en evidència la fractura latent i el desgast d’un poder polític que reacciona des del populisme reactiu.
Lluny ja del 15-M, i amb el sobiranisme en hores difícils, els pensionistes i un feminisme d’ampli abast –que a poc a poc va demolint el paradigma masclista que ha estructurat la societat– continuen posant en evidència la distància creixent entre unes institucions refractàries al canvi i una societat que no se sent respectada.
L'última explosió, petit compendi de tot plegat, ha arribat amb el cas de la Manada. Els jutges han dictat una sentència que una gran part de la societat no entén. Això no hauria de ser forçosament dolent. Figura entre les obligacions de la justícia no deixar-se arrossegar pels climes d’opinió. Però la gravetat del xoc es constata, com ha assenyalat l’Associació de Dones Jutges, quan es percep que la sentència judica amb més intensitat el comportament de la víctima que el dels condemnats. Expressió alarmant d’un prejudici socialment molt instal·lat: és una dona.
Es diu que a vegades la justícia té raons que la raó no entén. I que la seva obligació és aplicar la llei encara que sigui injusta. Malament rai quan aquesta sensació s’instal·la. La justícia actua en nom de la societat i la seva obligació és fer-ho amb serenitat i sense deixar-se influir. Però quan la societat no entén les seves resolucions, és que alguna cosa s’ha trencat. La professió de jutge imprimeix caràcter i crea vincles corporatius forts perquè és dipositària d’una responsabilitat particular: sota l’eufemisme "fer justícia" s’amaga la dura potestat de condemnar o absoldre els conciutadans. Poca broma. I malament rai si no gaudeix d’un cert consens social.
2. Populisme. El cas de la Manada és interessant també per veure el desconcert i la impotència d’un govern que busca desesperadament arribar, costi el que costi, fins al final de la legislatura. Una vegada més la seva resposta ha estat reactiva, perquè com que no té projecte mai anticipa, mai encamina els problemes abans que esclatin. Dues fases en la reacció, en la línia del manual populista més ridícul.
La primera: el recurs de sempre, anunci d’enduriment del Codi Penal. Encara no han entès que la presó castiga, però no resol. El que cal és un programa per arraconar, amb les eines de la formació i de la informació i de la lluita ideològica, unes mentalitats cronificades que castiguen les dones. Per fer-ho cal creure-hi, cal posar els recursos que mereix un objectiu d’aquesta envergadura i cal doblegar les resistències de sectors ideològics molt poderosos, començant per les jerarquies eclesiàstiques. Canviar la llei no canviarà les sentències si no han canviat les mentalitats i si no es consolida la reprovació pública.
La segona: el ministre Catalá, sense cap respecte per la separació de poders, crea una cortina de fum acusant el Poder Judicial de no haver sancionat un dels magistrats que “tots sabien que té algun problema”. Doble populisme: desplaçar el debat de la qüestió central a l’anècdota i llançar un cable de complicitat als ciutadans que protesten. El PP va arribar amb una campanya populista al poder, prometent coses que sabia que no podria complir i que no va complir, però llavors encara tenia credibilitat. Ara, l’actitud del ministre de Justícia confirma la decadència d’un règim en què els poders que ens governen s’obliden sovint del paper i dels límits de cadascú.
