Contra la prohibició de l’apologia del franquisme
1. Límits. Compte a posar límits a la llibertat d’expressió. Se sap on es comença però mai on s’acaba. El nou govern espanyol vol convertir en delicte l’apologia del franquisme, evocant precedents com el d’Alemanya amb el nazisme o Itàlia amb el feixisme. No hi estic d’acord. I menys quan aquesta proposta s’inscriu en un moment en què, amb el terrorisme com a coartada i explotant la por com a mecanisme de control social, s’està produint una clara involució en el Codi Penal dels països democràtics. A Espanya el PP ha deixat com a herència la llei mordassa –model de restricció de llibertats– i un abominable delicte d’odi que és una via oberta a l’arbitrarietat. La justícia sanciona fets objectivables, l’odi és un sentiment: com es pot objectivar? Com diu Claude Lefort, la democràcia és un procediment, el que és prioritari és la llibertat. I l’obligació de la democràcia és protegir la llibertat de tots, també la dels seus adversaris.
Tot règim polític constitueix un marc referencial de valors sobre els quals es forma el consentiment bàsic per al seu funcionament. Els règims dictatorials l'imposen per la intimidació i per la força, apel·lant al passat, perquè, com deia Voltaire, els homes no tenen cap remordiment de les coses que tenen costum de fer. El perímetre del consentiment democràtic es funda sobre les llibertats. I per això és preocupant quan aquestes llibertats es restringeixen. És amb la paraula que es combat el feixisme i amb les lleis si passen a l'acció. Limitar l'expressió no porta enlloc. ¿Algú creu que prohibint l'apologia del franquisme canviaran les seves idees i evitaran les provocacions? Al revés, als jutjats se'ls girarà feina per decidir quan és i quan no és apologia. I ells podran capitalitzar la condició de víctimes, l'exercici preferit de Vox, i presentar-se com a únics dissidents per seduir determinats sectors socials en plena desafecció. El franquisme es combat ideològicament. I, en aquest sentit, el PP ha sigut un agent actiu de la malenconia del franquisme en la mesura que encara no ha condemnat mai la dictadura.
2. Prohibicions. Ineficaç contra els que cavalquen sobre la nostàlgia del franquisme, la prohibició de la seva apologia es justifica com un deure moral cap a les seves víctimes. Però no deixa de ser contradictori que un reconeixement als perdedors d’un règim dictatorial s’hagi de fer per la via de la prohibició. Val més jugar a fons la carta de la memòria històrica perquè les noves generacions que només coneixen el franquisme pel que els han explicat sàpiguen el pa que s'hi donava. La llibertat d’expressió es defensa activament, no fent callar els que no ens agraden. Prohibir l’apologia del franquisme, com prohibir els homenatges als condemnats d’ETA, és renunciar a la persuasió i a la paraula, que són els instruments propis de la democràcia. I si es vol debilitar l’extrema dreta no s’aconseguirà amb prohibicions sinó amb polítiques efectives que trenquin el clima de malestar i desafecció que ha impulsat molts electors d'altres partits, també dels que ara governen, a deixar-se atrapar pel cercle perniciós de la dreta reaccionària. Tota llei és una restricció de les llibertats, només tenint consciència d'aquest fet podem acceptar les lleis. Però per això cal procurar fer només aquelles que són necessàries i evitar les que són prescindibles.
Sembla que costa d'entendre que la llibertat d'expressió inclou el dret al disbarat, a l'estupidesa, a la barbaritat. I que si ens posem a definir el que es pot dir i el que no es pot dir sempre acabarem restringint el camp de joc. La possibilitat que l'altre digui una rucada és la garantia que jo la pugui dir. I si limitem les rucades permeses hi acabarem perdent tots. Ni delicte d'apologia del franquisme, ni cas Valtònyc, ni condemnes per blasfèmia. Ja ho deia Tocqueville: “El que busca en la llibertat alguna altra cosa que ella mateixa està fet per servir”. Amb les seves paraules es retraten, és millor no fer-los l'honor de prohibir-les.
