Desaprendre la por
1. Comunitat digna. Llegint un conte de J.M. Coetzee, vaig trobar aquesta frase que és una bona orientació per als temps que venen: “Tot comença sent una cosa i acaba sent-ne una altra”. Ara tot són promeses de rectificació i de reconstrucció d’un món que ha xocat contra la pèrdua del sentit dels límits. Veurem en què queda tot plegat quan arribi la tardor. Haver topat casualment amb la lectura de Coetzee m’ha portat a seguir buscant consell en la literatura africana. Allà hi tenen experiència: les pandèmies formen part del dia a dia. El nombre de morts ni es compta. I no deixen de veure amb una certa barreja d'indignació i ironia que l'anomenada comunitat internacional només s’ha trasbalsat quan el mal ha arribat a les velles potències imperials.
En un article publicat a la Maleta de Portbou fa sis anys, Mia Cuoto, escriptor de Moçambic, una de les grans figures de la literatura en llengua portuguesa, escrivia: “La por ha sigut el mestre que més m'ha fet desaprendre. Quan vaig abandonar la meva casa natal, una mà invisible em treia el coratge de viure i l'audàcia de ser jo mateix”. I afegia que alguna cosa el feia sentir que “en aquest món hi ha més por de coses dolentes que coses dolentes en si”. Poseu-hi confinament allà on Mia Cuoto deia casa natal i preparem-nos per al que ve a partir d’ara. Sortir de la por, desaprendre la por, és necessari per avançar sempre conscients, com el mateix Cuoto, que “hi ha gent que té por que la por acabi”. Sortir de la por vol dir simplement recuperar la vida comunitària, reduïda ara a les parets de cada casa amb la pantalla com a finestra al món. Un marc per a la relació asèptica, sense possibilitat de contagi, les limitacions del qual descriu perfectament el filòsof camerunès Achille Mbembe quan diu: “No hi ha comunitat digna d’aquest nom allà on dir adeu, és a dir, fer memòria del vivent no és possible”.
Per tant, si volem guanyar el futur hem de recuperar l’experiència comuna com a plataforma per a qualsevol canvi. I amb ella, evidentment, el debat públic més allà de l'impacte de la tragèdia, que inunda les pantalles de xifres angoixants però tanmateix abstractes, perquè representen unes víctimes invisibles que ni tan sols poden ser acomiadades.
2. Cientisme. Per això sortir del confinament és un exercici que no es pot fer només sota tutela sanitària. No hi ha cap dubte de la importància dels criteris científics. I fan molt bé els dirigents polítics d’assessorar-se i prendre les seves decisions en conseqüència, tot i saber que els investigadors difereixen i que la unanimitat no es pròpia de la ciència sinó de la creença. Els polítics han de decidir tenint consciència dels vectors que conflueixen en l’escena. La temptació de recolzar en la por –que guarda la vinya– és molt gran, perquè aplana el camí. Però cal més: saber cap on s’han de portar les coses. Prioritat a salvar vides, sense dubte, però assumint que el risc és inherent a la nostra existència. I que no es pot protegir tot. I el que em sorprèn és que hem vist càlculs, alguns francament obscens, sobre el nombre de morts que podia suportar l’economia en relació amb els que genera l’epidèmia, i, en canvi, tot just ara comença a entrar en el debat el factor llibertat –que juntament amb la raó ens fa singulars com a espècie–. La por no li ha deixat espai. I és un indici preocupant de cara al dia després.
La ciència ens aporta coneixement essencial per al progrés. Si el mesurem en termes de llibertat, cal reconèixer que també aporta instruments potentíssims per al control i la submissió. Però això no és culpa de la ciència sinó de l’ús que en fem, és a dir, és política, ens concerneix a tots. I obliga a posar límits als que n’abusen. Després de les religions, després de les ideologies que van ser factors de progrés i de devastació en el segle XX, ¿ara toca el cientisme? ¿La ciència com a nova ideologia assentada sobre la seva reputació de veritat? Una societat lliure és inevitablement una societat de risc.
