Política i justícia de la venjança

1. El mètode Trump. “No sé si 22 anys en una còmoda presó espanyola, amb tota la seguretat jurídica de la nostra democràcia, equival a 532 dies d’infern de corredor de la mort, esperant cada dia el tret a la nuca, sense informació i sense companys de cel·la”. La frase és de Marcos de Quinto, diputat de Ciutadans, a propòsit de Xabier Ugarte, que fou condemnat pel segrest d’Ortega Lara. Per si no n’hi havia prou, Quinto va reblar el clau en resposta a les primeres crítiques que va rebre: “Què tal 532 dies en un amagatall sense garanties del que pogués passar-li?” És difícil una síntesi més clara del que significa entendre la justícia com a venjança i no com a reparació. És a dir, tornar a l’ull per ull i dent per dent.

Si és rellevant és perquè no és un fet aïllat, sinó que forma part d’una tendència a l’alça: aquí, a través Ciutadans, de Vox i de part del PP, però també arreu de les democràcies proclamades liberals. És el mètode Trump: la venjança com a horitzó suprem. Una idea estratègica, així en el negoci com en la política, reiterada per Trump des de molt abans d’arribar al poder, com mostren les seves conferències quan predicava la bona nova empresarial d'un cap a l'altre dels Estats Units.

Marcos de Quinto, exvicepresident de Coca Cola, sembla voler inscriure’s en una nissaga de personatges procedents del món empresarial que busquen acabar de satisfer en la política les necessitats d’uns egos molt demandants. Jesús Gil i José María Ruiz Mateos són dos representants genuïns, tant en l’ascens com en la caiguda, d’aquesta tradició. Amb la diferència que en aquesta ocasió, almenys de moment (segur que Rivera hi té el retrovisor posat), no és una aventura personal, sinó en el marc del tercer partit més votat a Espanya. Per això les seves paraules no poden quedar com una simple anècdota.

2. Política penal. Sé que és un tema tabú, però em segueix sorprenent que a aquestes altures del procés de civilització, amb un desenvolupament tecnològic i científic considerable, no s’hagi trobat altra solució que tancar –privar de llibertat– aquelles persones que trenquen les regles de convivència i de respecte als altres. No només ningú ho qüestiona sinó que, avui, el debat gira sobre l’agreujament dels càstigs i de les penes, i la població penitenciària no para de créixer. Quantes vegades, davant la notícia que algú ha estat condemnat a deu anys de presó, sentim dir: “Només?” ¿Saben el que signifiquen deu anys tancat, dia a dia? Els anys de presó com a gratificació col·lectiva. ¿No són possibles altres formes de reparació? ¿No s’hauria de donar prioritat a la reinserció social efectiva, per a la qual la presó no sembla el lloc ideal?

Però més enllà d’aquest debat de fons que no interessa a ningú, perquè fa por i s’interpreta sempre com una amenaça d'indefensió i un exercici de frivolitat, aquesta lògica punitiva s’està traslladant a la política fins i tot a les societats democràtiques. Per això és greu que s’apunti al dret penal de la venjança un dirigent d’un partit democràtic, però no ens pot sorprendre perquè és d’un partit, Ciutadans, que ha situat el Codi Penal en el centre de la política espanyola. En la seva acció és habitual la visita al jutjat de guàrdia. Alguna cosa falla a la democràcia si la querella es converteix en instrument habitual de la pràctica política. No és innocent: es busca una confusió permanent entre la Constitució i el Codi Penal. I això els porta a l’exigència d’implacabilitat amb els responsables del procés català vetant fins i tot qualsevol possibilitat d’indult. És a dir, renuncien a buscar qualsevol equilibri en la reparació que permeti la reconciliació, que hauria de ser l’objectiu de la política democràtica. El plaer de la venjança és incompatible amb la resolució d’un conflicte. Només serveix per a la consagració del ressentiment. “Els hi faré pagar”: la frase preferida de l’autòcrata Erdogan.