Quan el populisme col·loca el producte
1. Amenaça. “La victòria de Vox és que ja ha traslladat la seva conversa a la resta de la dreta. Ciutadans i el PP ja parlen com ells. D’això se’n diu col·locar el producte”. Ho deia Steve Bannon en una entrevista a 'El País'. La política com a objecte de consum per vehicular una proposta simple: el nacionalpopulisme, que com diu el mateix Bannon consisteix “en sobirania, seguretat i economia” i busca una polarització de la societat com a arma de mobilització: és a dir, el retorn a la política de l’amic i de l’enemic. Tot això en un moment que els hi és favorable, perquè, com diu Branko Milanovic, “una elevada desigualtat fragmenta la societat i provoca un fenomen de polarització”.
És difícil saber quin és el poder real de Bannon, que passeja per Europa la seva glòria com a factòtum de la victòria de Trump, i fins a quin punt mou els fils d’una presumpta internacional nacionalpopulista, com a ell li agrada insinuar, en que cadascú lluita a casa seva per una mateixa restauració ideològica: “llei i ordre” de la factoria “populisme, nacionalisme, tradicionalisme”, que al seu parer Salvini i Bolsonaro representen com ningú. Les pròximes eleccions europees han de ser per a Bannon la nova albada, en què “cada país gestionarà els seus problemes i els donarà les solucions adequades: no una colla de tecnòcrates a Brussel·les”.
Es pot pensar que la foguerada de partits com Vox pot acabar sent efímera, ja que serà víctima de la grolleria del seu propi missatge. Però fa temps que la dreta populista creix a Europa, i la dreta liberal en lloc de parar-li els peus li compra l’agenda i fins i tot el llenguatge, en un procés que fa evident la causa de la crisi de governança de les democràcies liberals: l’absència de projectes polítics. És a dir, de propostes capaces de dibuixar un horitzó que generi expectatives en una societat marcada per tres fractures: la de la desigualtat, la generacional i la cultural.
Els tradicionals partits conservadors, liberals i socialdemòcrates –atrapats en el discurs del experts i en el principi "no hi ha alternativa"– tenen moltes dificultats per aconseguir que la gent se senti escoltada i reconeguda. I enfront del discurs nacionalpopulista ara mateix només hi ha dos moviments amb potencialitat emancipadora: l’ecologista i el feminista. Per això, el canvi climàtic i el feminisme són dues de les obsessions malaltisses de la dreta populista, i li serveixen per construir l’enemic contra el qual basteix la seva identitat de combat.
Deixar fer, minimitzar el problema, és permetre que el nacionalpopulisme vagi construint la passarel·la cap a l’autoritarisme postdemocràtic, per quan els nivells de desigualtat i els efectes de la catàstrofe ecològica facin insostenible la democràcia. I això només s’evitarà si és construeixen amb determinació i sense pors projectes polítics progressistes que generin expectatives, obrin horitzons de futur als que ara es veuen davant d’una paret i aconsegueixin que la ciutadania s’impliqui. La dreta ja ha claudicat. Què pensen fer el liberals i l’esquerra?
2. República. L’independentisme, en tant que utopia disponible, podia ser una barrera per al nacionalpopulisme, sobretot tenint en compte el seu caràcter ideològicament transversal. Però en la mesura que la promesa es desdibuixa i s’evidencia que la unitat era fictícia, els sectors més conservadors senten la temptació fonamentalista. Quan el president Torra diu “Jo soc el poble, no em pots dir que no soc el poble perquè soc aquí”, em ressonen a les orelles unes paraules d’Erdogan: “Nosaltres som el poble, qui sou vosaltres?” O fins i tot de Trump: “L'única cosa important és la unificació del poble perquè els altres no compten”. Quan el president Tarradellas va tornar a Catalunya, al saludar des del balcó de la Generalitat, no va dir “poble”. Va dir: “Ciutadans de Catalunya. Ja soc aquí”. Aquesta és la diferència entre populisme i república.
