Retorn a la lluita ideològica
1. Restauració. La dreta espanyola celebra que torna a tenir ideologia. El PP ha oficialitzat la restauració de l’aznarisme, és a dir, d'un discurs de patriotisme autoritari i conservador per revestir una política econòmica entregada incondicionalment al radicalisme neoliberal. La Junta d'Andalusia serà el primer assaig de realització d’aquest programa a partir del tripartit de dretes. Tanmateix, el PP, per assegurar la jugada, s’ha reservat la gestió, en el govern andalús, de dos temes estratègics en aquest procés de reconstrucció ideològica: la família i la memòria històrica. El discurs del sentit comú, que era l’horitzó ideològic insuperable de Rajoy, avui, al PP, és música celestial. Recordem la partitura de l’expresident: ”Cal estar en la realitat”, “No és bo el sectarisme, ni ho són els doctrinarismes", “No ens precipitem, esperem a veure amb què acaba tot plegat”, “No hi ha alternativa”. Els actuals dirigents del PP pensen, possiblement amb raó, que aquest pragmatisme verbal els va dur a la ruïna. Ara toca soroll.
Aquest gir del PP ens dona alguna pista. Estem en un moment en què el conflicte polític recupera dimensió cultural i moral. S’ha acabat el temps de la legitimació dels governs per la tecnocràcia i els experts. Podia funcionar mentre les coses anaven de cara i no s’advertia el desastre que s’acostava. Ara només genera irritació. Els partits tradicionals han tardat a reaccionar, aquí i fora d’aquí, i per això, qui més qui menys, tots han entrat en crisi. Podem va anticipar la necessitat d’un retorn a la ideologia i, en el primer impuls, va aconseguir connectar amb sectors populars que semblava que tenia perduts, sobretot a les ciutats (“principal pol de la resistència a la dreta”, en paraules de Michel Feher). Després ha faltat cohesió i un relat consistent: les fugues no paren. I no és rar que el cop definitiu l’hagi donat Íñigo Errejón, l’ideòleg d’aquesta cerca d’un nou subjecte polític, anant-se'n amb una de les seves aliades que més empaties ha generat, Manuela Carmena.
2. Rearmament. Que, en els temps que corren, la batalla ideològica i cultural té recorregut polític ho confirma l’experiència catalana. La il·lusió de la independència, vestida de República, ha fet forat, i ha provocat una sacsejada considerable, fins a arribar al límit de les seves forces. I ara som en aquest escenari. Precisament quan la dreta troba en el passat el seu rearmament ideològic, l’esquerra segueix buscant-lo i l’independentisme toca sostre. I així s’obre un escenari nou, que demana respostes si no volem que Espanya sigui una de les primeres terres d’assaig de l’autoritarisme postdemocràtic.
Tanmateix, s’imposa una pregunta: és possible un rearmament ideològic que no passi inexorablement pel replegament, per l’afirmació en els espais i territoris propis i en els referents culturals del passat? L’esquerra té l’obligació d’intentar-ho, i hi incloc la part que habita en l’independentisme. I més en un moment en què el recurs de Puigdemont contra la mesa del Parlament deixa clar que ara toca accelerar la disputa per l’hegemonia dins del mateix independentisme.
Com demostra la dreta espanyola, el rearmament ideològic conservador s’edifica sobre dues columnes: “els de casa, primer” (patriotisme vulgar, seria la figura) i la reafirmació del patriarcat (amb el model cristià de família com a coartada). Les ganes de venjança contra el feminisme ja ni tan sols es dissimulen. Per a la dreta és una insuportable amenaça de subversió de la seva idea del poder. I l’esquerra no pot fer concessions en aquest debat. Sempre li ha anat malament quan s’ha desentès dels projectes emancipatoris i s’ha entregat al mimetisme de la dreta. En la lluita ideològica hi ha molt a guanyar, sense por ni sectarismes, renovant al llenguatge i creant noves complicitats en tot l’espai social. Mentre alguns aposten pels murs físics i morals, cal mantenir les finestres obertes.
