La jubilació de les centrals nuclears

EnginyerUna esmena d'última hora de CiU i del PNV en el pas pel Senat de la llei d'economia sostenible ha posat d'actualitat la qüestió de la vida de les actuals centrals nuclears. La idea defensada és que l'energia nuclear podrà jugar un paper rellevant més enllà del 2020. Potser sí que és així, però certament no és això el que es dedueix de la lectura de l'esmena aprovada. És cert que el PSOE havia introduït en aquesta llei una referència al termini de 40 anys de vida de disseny que finalment s'ha suprimit, però això era, i es manté en la redacció aprovada, en el context de la planificació energètica indicativa el 2020, quan cap central haurà arribat a aquest termini, llevat de la de Garoña, que està previst que tanqui el 2013. Per tant, les coses queden exactament com estaven, sense que en la legislació estatal es fixi la vida útil de les centrals, una decisió que, en aquestes circumstàncies, s'haurà de prendre quan arribi el moment, primer en relació amb Almaraz l'any 2021, i en anys posteriors quan les altres centrals vagin arribant als 40 anys de vida.

Una central nuclear no té una vida estrictament definida, però no és eterna. Per tant, en algun moment haurem d'aplicar un principi de prudència i decidir que el risc que suposa continuar l'operació és superior als beneficis que la societat en treu. Una decisió a la qual més d'hora que tard ens haurem d'enfrontar, ja que l'opció de substituir-les per centrals de nova generació no és viable en un futur previsible. La suposada renaixença nuclear europea és poca cosa més que una campanya mediàtica, impossible de materialitzar en la dimensió i en el període que caldria: en els pròxims 25 anys s'haurien de substituir al món més de 300 reactors, és a dir, una mitjana d'un reactor al mes, quan es tarda uns deu anys a llicenciar-ne i construir-ne un de nou. És precisament per aquesta raó que, fent de la necessitat virtut, alguns països, començant pels EUA, estan allargant fins als 60 anys els permisos d'explotació dels reactors actuals. Sense possibilitat de fer-ne de nous i sense haver preparat a temps la seva substitució, l'única alternativa que els queda és apagar el llum o anar més enllà del que el seny aconsellaria. Si seguim amb aquesta estratègia, correm el risc que un accident en un d'aquests reactors obligui a clausurar tots els que hagin sobrepassat la seva edat, cosa que generaria un problema de subministrament.

Del que es tracta és de determinar qui i com decidirà si el risc que es corre allargant la vida d'unes centrals que van ser dissenyades per durar almenys 40 anys és socialment assumible o no, i en quin règim econòmic es faria la hipotètica prolongació. De qui és aquesta responsabilitat? És clar que en primera instància correspon al Consell de Seguretat Nuclear (CSN) avaluar la seguretat, però la renovació de les llicències no pot dependre només d'aquesta institució. El que sí que ha de fer el CSN és definir clarament quins són els paràmetres que cal vigilar per mantenir la seguretat dels reactors, i publicar, amb prou anticipació, quins marges de variació considera acceptables en aquests paràmetres, vigilant i publicant periòdicament la seva evolució, perquè sigui el Parlament qui decideixi el nivell de risc que considera socialment assumible. El que no pot ser és que el CSN no tingui cap mena de responsabilitat, ni civil, ni penal, ni política, per les possibles conseqüències dels seus dictàmens. En un assumpte tan seriós, algú ha d'assumir les seves responsabilitats, per sobre dels interessos econòmics particulars que pressionen i pressionaran a favor de la continuïtat d'unes centrals amortitzades, i per tant molt i molt rendibles per als seus propietaris, a costa d'un risc que assumiríem tots. I aquesta assumpció col·lectiva només la poden fer els representants democràtics.