Julià Guillamon: "La literatura del jo està arribant a nivells grotescos"

BarcelonaSeguir la pista editorial a Julià Guillamon (Barcelona, 1962) s'ha convertit en un repte gairebé impossible. Durant l'última dècada, l'escriptor, crític literari i comissari d'exposicions ha publicat una vintena de llibres. Si a principis d'any donava a conèixer la primera part de la biografia dedicada a Josep Palau i Fabre (El jove Palau i Fabre; Galàxia Gutenberg), aquesta tardor han arribat un assaig i una exposició dedicada a Pere Calders (Escriptor i dibuixant; Biblioteques de Barcelona) i el llibre de memòries El rellotge verd (Anagrama), en què torna a la Barcelona postmoderna dels 80.

L'estiu del 2016, mentre estiuejaves a Llançà, vas començar a escriure El rellotge verd, un viatge cap als teus anys de joventut i cap a una Barcelona carregada d'energia i il·lusions.

— En aquells moments tenia gairebé acabat El barri de la Plata [L'Avenç, 2018], on parlava de la meva família i de la infantesa al Poblenou, però vaig voler fer una pausa i de seguida em va sortir El rellotge verd. De cop estava escrivint un llibre de memòries quan encara no em tocava. Potser era més aviat una paròdia, un joc, una imitació o unes memòries apòcrifes, perquè jo hi soc, però bastant diluït entre els altres.

Has trigat molt a publicar-lo.

— Perquè aleshores, la Cris, la meva dona, va tenir un vessament cerebral. Això ho va canviar tot.

Algú podria pensar que vas deixar d'escriure, però en tot aquest temps no has parat.

— He anat fent uns quants llibres i exposicions... Però el que no em sortia era El rellotge verd, perquè l'impuls inicial era d'eufòria i diversió, i jo sentia que ja no era la mateixa persona.

Què va fer que poguessis reprendre el projecte?

— Pot semblar curiós, però va ser tornar a Llançà, entrar al bar on escrivia i seure a la taula de sempre, el que ho va fer possible. Va ser l'estiu del 2022. Havien passat tantes coses entremig, i, en canvi, vaig agafar el fil de seguida.

Has anat fent llibres de memòries, també, durant aquests anys, com Les cuques (Anagrama, 2020) i Les hores noves (Anagrama, 2022).

— El to és molt diferent. A vegades pot aparèixer un mateix record, però vist d'una altra manera. Per exemple, aquí hi ha un moment que surt a Travessar la riera (Comanegra, 2018) en què passegem amb el Pau, el meu fill, i quan som davant de ca la tieta Mercè li explico que va viure allà. Ell contesta: "Nosaltres no ens morirem mai, ens posaran en una màquina". Quan ho recordo se m'encongeix el cor.

El rellotge verd no té capítols ni parts, és tot un discurs seguit que arrenca el dia que perds la tapa de la pila d'un rellotge Swatch Irony que tens des de fa dècades.

— Agafo aquest fil i a partir d'aquí descabdello tota una història que va endavant i endarrere. Salvant les distàncies, és una mica com L'arca russa, aquella pel·lícula que explica la història de Rússia en un únic pla seqüència a partir de la visita a l'Hermitage.

Quina és la història que diries que expliques?

— D'una banda, hi ha el pas d'una societat pobra, que és la dels meus pares, a un món diferent, on hi havia més de tot. Aquest és el discurs sociològic d'El rellotge verd. A l'altra banda hi ha una novel·la iniciàtica, la peripècia del nano que vaig ser jo que comença a volar sol, al principi amb molt poca traça, però que es va espavilant.

Et vas llicenciar en filologia catalana, però en comptes de quedar-te a la universitat vas fer camí com a periodista.

— Venia del món experimental dels 70, i per això menciono noms com Antonioni, Beckett, Roussel, Miró... Vaig fer el pas d'aquesta cultura molt underground a la cultura postmoderna dels 80 en paral·lel a escriptors com Quim Monzó. Jo havia llegit la seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres [Edicions 62, 1976] poc després que sortís. Hauria volgut ser professor universitari, però a la carrera ja vaig veure que allò no funcionaria.

El periodisme et va ajudar a créixer com a escriptor, o et va frenar?

— Vaig entrar a l'Avui el 1983 i m'hi vaig estar fins al 1989, quan vaig passar a La Vanguardia. Van ser uns anys meravellosos, perquè els periodistes treballàvem sense gaires pressions. Teníem molta feina, això sí, també en funció de la nostra exigència. Recordo una vegada que vaig anar a entrevistar en Tísner... Era un personatge que a tothom li feia molta gràcia, però que no llegia ningú. Jo hi vaig voler anar molt preparat. L'entrevista sortia diferent si llegies els autors a fons.

No vas trigar a fer-te amic d'autors com Joan Perucho i Josep Palau i Fabre.

— Als anys 80 vaig tenir molta relació amb Xavier Benguerel. Vivia a Pedralbes, en un bloc de pisos gran que tenia restaurant privat, i quan dinaves amb ell et deia que feia uns dies havia estat amb tal escriptor molt conegut i que li havia fet saber que no en sabia prou... Era un bany de realitat, veure en Benguerel. Jo no necessitava tenir col·legues destructius per fer pamflets, quan un autor gran com ell gastava tan mala folla. Explicava xafarderies i dolenteries a manta. Era una manera de viure el món literari des de dintre, amb gent de primera fila.

Era més divertit que el d'ara, aquell món de la postmodernitat?

— Començaves la nit a una banda i no sabies on et despertaries. Suposo que això també ho viuen ara, els joves. Potser la diferència és que llavors hi havia molts diners i il·lusió, la sensació que tot estava per fer. Tot això es va acabar coincidint amb els Jocs Olímpics.

— Fa tot just un any se celebrava a la Universitat de Barcelona un congrés sobre postmodernitat en la literatura catalana. Escoltant algunes de les ponències feia l'efecte que la ironia va quedar enterrada a finals dels 80.

— Ara ens trobem en una època en què les històries expliquen, sobretot, problemes. Hi ha el problema de les mares que no s'entenen amb les filles, el problema de les violacions... La ficció problemàtica té molt de prestigi. Creiem que les coses tristes són més bones i més profundes. Ens prenem massa seriosament. Jo penso que l'humor és més difícil de fer. Requereix agilitat combinatòria, rapidesa mental, distanciament... i també humanitat.

Encara ens trobem en un moment en què si una història està connectada amb tu mateix té més valor?

— La literatura del jo està arribant a nivells grotescos. N'he llegit un últimament que explica una recerca en què, en comptes d'explicar-te què descobreix als arxius, et parla de les persones que s'hi troba, si porten bigotet o no... Un llibre com El rellotge verd evita ser una explosió d'ego. Construeix una veu narrativa que t'explica tota una sèrie de fets i de persones.