Hervé Falciani, destapant el secret bancari
L’any 2008 l’enginyer informàtic de l’HSBC de Ginebra Hervé Falciani va facilitar a diverses autoritats una de les filtracions de dades més grans de la història, coneguda com a SwissLeaks o llista Falciani, que incloïa informació sobre més de 100.000 clients del banc considerats potencials evasors fiscals.
Des d’aquell moment, d’una banda, Falciani s’ha convertit en un referent mundial en la lluita contra el frau fiscal, ha publicat un llibre al respecte i ha estat entrevistat per alguns dels mitjans internacionals més prestigiosos. I de l'altra, ha estat detingut diverses vegades i condemnat a Suïssa en rebel·lia –és a dir, en absència– a cinc anys de presó per espionatge financer agreujat, que no està complint perquè Espanya rebutja extradir-lo, acusat d’haver facilitat secrets de negocis a organismes estrangers públics i privats. Es tracta d’un delicte vinculat al secret bancari que durant tants anys ha estat pal de paller del projecte econòmic del país alpí.
Després dels escàndols que han col·locat el debat sobre els paradisos fiscals al centre de l’agenda, especialment la publicació dels 'papers de Panamà', pot semblar una obvietat la necessitat d’acabar amb aquests règims d’opacitat, però no sempre ha estat així. Històricament, el sistema financer mundial ha aplicat la confidencialitat dels seus clients com un valor preponderant comptant amb la connivència dels poders públics. Suïssa no era vista com un espai de delinqüència i evasió com ho són ara molts paradisos fiscals a illes tropicals; era el paradigma de l’elegància i l’èxit en els negocis.
Avui, països com Panamà han quedat clarament desprestigiats, segurament en part per l’interès dels Estats Units d’acabar amb determinats refugis financers, tot i mantenir dins el seu territori diverses legislacions que són pròpies d’un paradís fiscal (per exemple, Delaware, Nevada o Dakota del Sud). El debat sobre el tema és ple d’hipocresies, especialment per part dels Estats Units i la Gran Bretanya, centres mundials d’evasió i blanqueig de capitals.
Centrant-nos puntualment en la confidencialitat, el món financer ha d’entendre que s'ha acabat el temps del secret bancari, que avui està generalment acceptada la necessitat de deixar en un segon terme aquest element per tal de prioritzar la lluita contra el frau i la corrupció. El gran exemple d’aquest nou consens internacional són els acords en matèria d’intercanvi d’informació financera de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic firmats per 126 països, 104 dels quals s’han compromès a facilitar la informació de manera automàtica, i entre aquests trobem Suïssa, Panamà, Liechtenstein o Singapur.
Abans que molts d’aquests estats adquirissin el compromís de compartir informació, el Grup d’Acció Financera Internacional, principal organisme global contra el blanqueig de capitals, ja havia establert a les seves recomanacions que les normes estatals de secret no havien d’impedir la persecució del blanqueig ni ser motiu per denegar una sol·licitud de cooperació per part d’un altre estat.
Per aquest motiu, situacions com la que ha dut a condemnar Falciani s'han de resoldre mitjançant el que s’anomena ponderació de béns jurídics, que no és més que la necessitat d’establir prioritats entre els interessos socials protegits per les lleis. En aquest cas, caldria equilibrar el suposat dret a la confidencialitat sobre el propi patrimoni –avui de vigència i extensió molt discutibles– amb la necessitat de perseguir l’evasió fiscal i el blanqueig de capitals.
En resum, tots tenim dret a la protecció de les nostres dades personals, i això inclou que no es faci públic el contingut dels nostres comptes bancaris o d’inversió, però aquesta protecció acaba en el moment en què resulta necessari que determinats ens (inspecció d’Hisenda, fiscalies, etc.) coneguin aquest contingut per tal d’assegurar el compliment de les normes. Aquesta priorització ha d’estar recollida a les legislacions nacionals i als tractats, en línia amb els avenços en matèria tributària i de prevenció del blanqueig que s’han fet en els últims anys a nivell internacional.
Hervé Falciani no ha de ser considerat ni un heroi ni un delinqüent. És un ciutadà responsable que va complir amb el seu deure de col·laborar pel compliment de les lleis i de la recaptació tributària indispensable per garantir els drets socials. Lamentablement, n’ha pagat un preu massa car, fet que demostra la necessitat d’un compromís dels poders públics perquè cap estat torni a condemnar a qui ha complert el seu deure ciutadà de col·laboració amb la justícia.