Més Europa des dels impostos

Encara no fa dues setmanes es van celebrar unes eleccions europees que en general, en la seva dimensió veritablement europea, han despertat poc interès. Fins i tot bona part del debat entre candidats catalans va centrar-se més en temes vinculats a la política interna que a l’europea. Altra vegada Europa no crida l’atenció, un fet preocupant tenint en compte que la normativa de la UE afecta la immensa majoria de la legislació dels estats membres.

En un món globalitzat on les interdependències a tots els nivells superen les fronteres dels estats, avançar en espais d’integració regional, dels quals la Unió Europea és l’exemple punter, esdevé una necessitat per ser un actor amb capacitat d’influència en la política internacional. Tot i així, aquest no és l’únic motiu per defensar la integració, sinó que es tracta també d’apostar per ampliar l’espai polític i institucional com a forma d’eixamplament dels drets i la democràcia.

Un gran exemple dels avenços que pot significar un marc europeu d’acció pública és la regulació impositiva. La competència entre els països per atraure capitals genera dinàmiques de competència fiscal a la baixa, el que s’anomena dúmping fiscal, que només es poden contrarestar des d’autoritats decisòries més grans (segurament, com més grans millor). Aquest problema no es dona únicament a la Unió Europea, sinó que passa el mateix dins dels estats, com veiem en el cas d’Espanya, on el sistema fiscal lax de Madrid genera pressió per la baixada d’impostos. És per això que hem de reflexionar sobre els inconvenients de la descentralització en matèria de regulació tributària –qui aprova la normativa–, fet que no impedeix que mantinguem les competències recaptatòries per als ens de govern locals, autonòmics o, si avancéssim en l’harmonització europea, estatals.

Dins de la UE hi ha diversos estats que per les característiques dels seus sistemes impositius poden ser considerats paradisos fiscals, tal com va aprovar un recent informe del Parlament Europeu. Això suposa el cas més greu de la competència fiscal que comentàvem: amb llibertat de moviment de capitals, el fet que alguns països estableixin impostos sensiblement menors fa que altres estats pateixin l’amenaça de perdre activitat econòmica si la seva fiscalitat és més elevada.

La primera mesura necessària per evitar trasllats d’empreses i inversions que no tenen una finalitat de negoci genuïna sinó que busquen l’elusió fiscal, seria establir en l’impost de societats una base imposable (aquells guanys sobre els quals es paguen impostos) i un tipus impositiu efectiu mínim (el percentatge que es paga finalment) igual per a tota la Unió Europea. Però ara mateix existeix l’impediment que en qüestions tributàries les decisions s’han de prendre per unanimitat i, no cal dir-ho, l’harmonització fiscal va en contra dels interessos d’alguns estats membres.

Al gener la Comissió Europea va presentar una comunicació que instava els estats a superar la necessitat d’unanimitat pel que fa a les decisions sobre impostos al·legant que milloraria el nivell de democràcia a la UE –actualment el Parlament Europeu, que és l’únic òrgan d’elecció directa, no hi té pràcticament cap paper– i permetria agilitzar la presa de decisions per augmentar la cooperació entre els estats membres.

La regla de la unanimitat es podria trencar amb dos mecanismes previstos als tractats de la UE. La Comissió proposa utilitzar el procediment establert a l’article 48.7 del Tractat de la Unió Europea que faculta el Consell per prendre per majoria qualificada una decisió que en principi requeriria unanimitat, però aquest canvi ha de ser aprovat per tots els estats membres, fet pel qual difícilment permetrà avançar en el delicat tema de l’harmonització fiscal.

Una altra possibilitat que no requereix la reforma dels tractats és l’article 116 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que permet que si la Comissió observa normatives dels estats que generen distorsions en el mercat comú, s’aprovin les mesures necessàries per evitar aquestes disfuncions per mitjà del procediment ordinari, és a dir, per la majoria qualificada dels estats. Sens dubte, la competència fiscal a la baixa causa funcionaments poc eficients en el mercat europeu perquè possibilita i incentiva la mobilitat de capitals i empreses buscant l’elusió fiscal.

Tot i així, no serà fàcil que les institucions de la Unió aconsegueixin sobreposar-se als interessos individuals dels estats per establir una fiscalitat més homogènia a nivell comunitari, però és un pas necessari per avançar cap a una Unió Europea més integrada que pugui ser un actor rellevant en un món globalitzat des d’un model d’igualtat i drets per a la ciutadania.