Julio Manrique: “Ara el teatre és perillosament precari"

BarcelonaL'horitzó de Julio Manrique (Barcelona, 1973) durant el confinament era fosc. El director i actor va haver d'aturar Les tres germanes, que havia d'estrenar a la primavera al Teatre Lliure, i com gran part del sector es va haver de quedar a casa amb les mans buides. La trucada del director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, va ser un raig de llum. Set mesos després, el Temporada Alta aixeca el teló aquest dimecres amb Bouvetoya (la necessitat d'una illa), un acte de reivindicació del teatre que Manrique ha escrit amb Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i Ivan Benet, i que també dirigeix.

Què és Bouvetoya

A l’abril, enmig d’aquell panorama que pintava tan malament, el Salvador Sunyer em va trucar i em va proposar que fes alguna cosa al Temporada Alta. Volíem parlar de la pandèmia, de la importància del teatre i de la necessitat de fer-ne, de la cultura en general. És un espectacle que parla d’utopies amb la consciència que ho són. És important tenir fars, llocs que ens guiïn, i trobar sentit a les coses que fem.

¿El coronavirus ha servit per evidenciar les mancances del sector?

Les ha accentuat, com ho ha fet amb moltes altres carències. Les del sistema sanitari i educatiu ara són més òbvies que mai. No volem fer un espectacle endogàmic o sectorial. Volem que sigui honest, parlar des de nosaltres i d’allò nostre com una cosa que forma part de la societat. És difícil explicar per què el teatre és essencial, però en canvi sabem que sense art ni cultura el món seria un lloc pitjor. També parlem de la necessitat d’explicar-nos històries des de la ficció. El confinament va demostrar que si no haguéssim tingut llibres, sèries, pel·lícules i música ho hauríem passat molt pitjor.

Sí, però molts artistes van oferir les seves creacions de franc i el sector ho va criticar.

No veig bé que els continguts siguin gratuïts, sí que siguin fàcilment accessibles. Ara el festival emetrà alguns continguts en streaming, i per això s’haurà de comprar una entrada. Ho trobo bé, és un preu molt baix. Però fer teatre gratis és renunciar al seu valor. El que fem és un ofici, la gent s’hi guanya la vida. Això fa aspirar a una certa qualitat del que fas. Durant el confinament la situació era molt nova, tothom volia ajudar i donava pals de cec. En la majoria de casos les intencions eren bones. Però s’ha de valorar la cultura des d’aquest punt de vista per deixar clar que hi ha gent que en viu. Un dels grans temes, al marge de les estructures, són els creadors. Les actrius, els actors, els tècnics, els dissenyadors d’espectacles… Hi ha molta gent implicada que es pot quedar molt penjada.

I el sector ja arrossegava una precarietat que s'està tornant endèmica. ¿Se'n podrà desfer mai?

És un sector precari des de fa molt de temps. Hi va haver la crisi del 2008, després l’IVA al 21%, no ens havíem recuperat del tot. Sempre ha estat un ofici precari i ara s’ha accentuat. Ara és perillosament precari. Aquí és on es delata si ens importa prou o no. Ja fa temps que el nostre país no viu la seva cultura i els seus creadors com un patrimoni important. Es posa el focus i l’accent en altres coses. És molt fàcil de veure quan ho compares amb altres països d’Europa. Penso en Catalunya i en Espanya, a tots dos llocs passa exactament el mateix.

Per què la gent ha de consumir teatre?

El més important del teatre i de l’art en general és difícil d’explicar. Com deia Peter Brook, és l’art de fer visible l’invisible. En els bons moments, quan ho aconsegueixes, apareix una certa màgia que et pot reconfortar i en la qual t’hi pots mirar com a espectador. Davant el frenetisme d’informació i d’opinions en què vivim, el teatre és un lloc on parar el temps, asserenar la mirada i desviar-la una mica. El teatre ens dona l’oportunitat d’oposar-nos a aquest tren desenfrenat d’actualitat.

¿Com canvia el coronavirus el ritual del teatre?

Des del març no havia trepitjat un teatre. Quan ens vam confinar estava a punt d’engegar assajos de Les tres germanes al Teatre Lliure. Com a espectador he vist algunes coses, i és clar que canvia. Ho fa tot una mica desolador. L’aspecte de les platees, les mascaretes, generen una certa tristesa. Però no només als teatres, al carrer també. Alhora això ens predisposa a obrir-nos al que ens ofereixin i a rebre-ho com un regal més. Emotivament es pot generar alguna cosa molt potent.

¿Com va viure el confinament?

Amb la Cristina [Genebat] tenim dos nens a casa. Al principi vam pensar: “No ho aguantarem”. La vida va pivotar molt al voltant dels nens i de la convivència entre tots quatre. En alguns moments va ser molt dur, però de sobte vam saber estar-nos a casa i que menys era més, que no calia tant. Ho vam viure espantats, pensant en el futur. Ja no només en el moment del confinament, sinó també pensant en la crisi que vindria després d’això. Continuem pensant-hi ara. Em preocupa quant s’allargarà i la cua que deixarà.

¿S'ha sentit desemparat per les administracions?

Pensant en la meva professió i en els companys, una mica. En el país on vivim, a nivell cultural s’han prioritzat més les estructures i menys els continguts. S’ha vist clar que la cultura importa poc. L’espectacle que farem ve una mica d’aquí. Sortirem a l’escenari per dir: "Ei, això que fem és important". Ho creiem i tenim ganes de dir-ho fort.