26/7: Sant Jordi

Em sap molt greu que aquest Sant Jordi d’estiu forçat per la pandèmia no hagi acabat de funcionar. Però em sembla significatiu. Venim d’un passat en què la idea de tradició era sacralitzada i es presentava com una emanació de l’ànima del poble. Per reacció, hem adoptat la idea de la invenció de la tradició, i hem arribat a reduir-la a un pur acte de voluntat, una convenció o un pacte: si acordem que tal dia farem tal cosa i ho publicitem prou bé, ja tindrem una tradició en marxa. I és cert que tota tradició és inventada, però no tots els invents funcionen. No n’hi ha prou amb la voluntat. En la diada de Sant Jordi se sumen factors de naturalesa prou diversa, des de la literatura fins a la catalanitat, des del factor religiós fins al climàtic, des de la celebració de l’inici de la primavera fins a l’atractiu de la llegenda. Si a aquest còctel, que va més enllà de la convenció i de la voluntat, hi has de treure ingredients, és més difícil que funcioni. I encara pitjor si l’evolució de la pandèmia no ha estat tan positiva com esperàvem a l’abril. Jo em quedo amb una idea: les tradicions no són sagrades i inamovibles, però tampoc no són gratuïtes ni es poden crear per decret. Esperem que l’any vinent puguem tenir un Sant Jordi amb tots els ets i uts.