220 km a la setmana i alguna cosa més

Aquest mes hi ha hagut dues de les grans maratons internacionals: Nova York i València, que es va córrer diumenge, tot i que us parlaré dels 42 quilòmetres nord-americans, que van tenir lloc cinc dies després de l’últim atemptat de Nova York. La Marató de Nova York va congregar més de 50.000 atletes amb infinitat d’objectius i il·lusions, però avui em centraré en la guanyadora perquè va fer un recital dels que passen en comptades ocasions.

És coneguda la superioritat dels corredors africans en aquesta distància, així que col·locar-se sense complexos a la sortida envoltada de kenianes i etíops no és fàcil. I encara ho seria menys córrer enmig d’un trio format per la keniana Mary Keitany, guanyadora en tres ocasions; l’etíop Mamitu Daska, i la nord-americana Shalane Flanagan. Totes elles potentíssimes, però a l’hora de pensar en la victòria les opcions eren per a Keitany o Daska. La primera mitja marató va ser lenta, però a 5 km de meta Flanagan va llançar un atac que ens va deixar clavats al sofà. Va marxar amb fermesa cap a una aventura en solitari molt valenta.

Flanagan, de 36 anys, havia declarat que si guanyava a Nova York ja es podria retirar. És una corredora amb un palmarès exquisit, que coneix bé la lluita dels corredors blancs enmig de la superioritat negra. Havia preparat a consciència aquesta marató: una mitjana de 220 km a la setmana, havia competit amb comptagotes per guardar cartes per a l’ocasió i assegurava que venia preparada per patir.

Va protagonitzar uns cinc quilòmetres finals de manual de psicologia esportiva. No es va girar, la mirada sempre clavada al davant, les passes fermes i un ritme que creava vertigen i fascinació. La diferència de les capacitats físiques d’aquestes tres corredores és gairebé inapreciable. De fet, però, si només tenim en compte la part física, qui en surt menys beneficiada és la nord-americana. És una qüestió genètica. Però el rendiment esportiu és el resultat de la suma de molts aspectes. El psicològic hi té una força enorme. I diumenge ho vam presenciar: Flanagan corria a casa, amb l’escalf d’un públic proper; feia 40 anys que cap nord-americana guanyava a Nova York, així que si ho aconseguia faria història; es volia acomiadar deixant empremta; el darrer atemptat estava a flor de pell coneixent el patriotisme dels nord-americans...

No és fàcil gestionar tantes emocions i convertir-es en oportunitats. Aquesta és una de les raons per les quals hi ha bons atletes i, un pas per davant, els millors.