L'autogestió que governa en la catàstrofe de Paiporta: "No es pot anar, però no em puc quedar a casa"

Milers de persones s'organitzen per portar productes de primera necessitat i col·laborar en les tasques de neteja

PaiportaAuxili en lloc d’oblit. Suport i afecte en lloc de desemparament. Escombres i pales per netejar en lloc de les canyes que va transportar el barranc del Poio i que molts veïns van usar per fugir de la devastació que assolava les seves cases. Els municipis de la comarca valenciana de l’Horta Sud han rebut aquest divendres una mostra històrica de solidaritat. Milers de persones han travessat el riu Túria per demostrar que els habitants de les localitats afectades pel pitjor temporal del segle a l’Estat no estan sols. Els ho han dit sense paraules, però amb fets. Saben que costarà mesos, potser anys, recuperar-se, i que el record de les víctimes serà una ferida que no acabarà mai de curar-se, però que la catàstrofe ha estat col·lectiva i que només l’ajut mutu permetrà superar-la.

Pel voral, pel mig de la carretera, pels marges dels camps de cultiu... A peu, en moto, bicicleta, patinet o en cotxe. Veïns de València com Eugenia, Antonio, Xavi, Gonzalo, Carolina, Isabel o Carlos o de localitats tan llunyanes com Castalla –a 117 quilòmetres– com Ramón o José. Organitzats mitjançant grups de WhatsApp o Telegram o a través de pàgines de Facebook o Instagram. Persones que parlen valencià, castellà o àrab. Infermeres, estudiants o enginyeres de telecomunicacions. Tant se val. Un garbuix tan divers com és la societat valenciana actual que no ha tingut cap dubte d’on volien estar.

Cargando
No hay anuncios

A diferència dels que marxaven deixant casa seva fa només 72 hores, els que avui fan el camí a la inversa porten les mans plenes. Transporten escombres, pales, cabassos i baietes. Van carregats amb motxilles atapeïdes de coses tan bàsiques com arròs, oli, sucre o aigua. Tot i que les imatges dels milers de voluntaris han ressonat tot el dia, estranyament cap d’ells porta el mòbil a la mà ni es fan fotos. Recorren la carretera acompanyats de la banda sonora de les multituds: la cridòria. Un xivarri multiplicat per les sirenes de la policia, les ambulàncies, els serveis d’emergències i els helicòpters militars. Un rebombori radicalment oposat al mutisme que regnava l’endemà de la catàstrofe, quan l’ARA va recórrer aquests mateixos 3,6 quilòmetres. Una estupefacció que ara s’ha transformat en determinació, en moviment. En acció com la d’Eugenia. “Des de dimarts no sé res d’una amiga. Té 54 anys i viu a Alfafar. Sé que diuen que no s’hi pot anar, però jo ja no em puc quedar més a casa, vaig a buscar-la”, resumeix.

Tampoc s’ho ha pensat gaire Ramón, que es troba parat en un embús al costat del seu totterreny Suzuki Jimmy de color groc. L’acompanya el seu germà José. Tots dos han format part d’una expedició de vuit 4x4 i dos camions. Provenen de la comarca de l’Alcoià, a més d’un centenar de quilòmetres. “Hem vist que es necessitava ajuda i com que tinc material per remolcar vehicles, hem vingut. Hem portat menjar per a animals que hem donat a Torrent i aigua i roba que hem deixat a Paiporta. Ara ens han dit que a Benetússer fa falta gent i cap allí anem”, detalla.

Cargando
No hay anuncios

Arribem a les portes de Paiporta i constatem que, tot i que molt a poc a poc, la situació millora. Encara hi ha centenars de cotxes bolcats als vorals, però són menys que dimecres. També hi ha menys fang i aigua estancada. Mentre els serveis d’emergències es dediquen a buscar les víctimes, la neteja recau en els ciutadans. Sobretot, la de les voreres i els carrers secundaris. Ho comprovem en acostar-nos a un grup de deu persones. Han estat tot el dia retirant brutícia de les portes d’un garatge. Només queden els vehicles que taponen l’entrada. Entre ells hi ha Isabel, que no ha dubtat a aprofitar la festivitat de Tots Sants més tràgica en la història recent del País Valencià per donar un cop de mà als seus amics Pedro i Javi, veïns de l’edifici. Està enfadada. “Hui, tres dies després, és quan arriba l’exèrcit. La gent no ha rebut l’ajuda que mereix. Ha estat una gestió nefasta”, es queixa.

Cargando
No hay anuncios

L’autogestió de la catàstrofe

Cinquanta metres més endavant, observem com alguns veïns s’organitzen per remolcar cotxes d’un garatge. És una feina perillosa, però en la catàstrofe governa l’autogestió. Els que no tenen temps de contemplar l’escena són Gonzalo i Xavi, dos voluntaris que omplen de fang cabassos. La seva roba, completament bruta, evidencia que han treballat de valent. Han vingut per ajudar l’Israel, un professor de la Universitat de València que celebra que la institució va cancel·lar les classes el dia del temporal. “A les 12 h també van enviar el personal administratiu a casa. Jo vaig recollir el meu fill de l’escola i ens vam tancar al pis”, recorda.

Cargando
No hay anuncios

També està empipada Esther, veïna del mateix edifici. Sobre la gestió de la Generalitat ho té clar: “Estem abandonats”, assenyala. I per posar un exemple ens mostra les garrafes d’aigua que han portat a peu els seus amics i gràcies a les quals poden beure o rentar-se. Interromp la conversa la seva filla de sis anys i dues amigues que juguen al replà. Com ho estan portant elles? “Ens inventem jocs. Intentem que no siguen conscients del que ha passat”, detalla la dona. És natural, perquè el vehicle del seu cunyat va ser arrossegat per l’aigua amb ell a dins. La situació va ser tan desesperada que es va acomiadar per sempre pel mòbil.

Cargando
No hay anuncios

Tornem a València incrustats en una multitudinària caravana. Una munió de gent armada amb escombres i pales. Algunes no es diuen adeu, sinó “fins demà”, símptoma que la solidaritat continua.