L’escola Anglesola i la política contra la segregació escolar

Al gener s’ha estrenat el nou edifici de l’Escola Anglesola, al barri de les Corts de Barcelona. Més enllà de la bona notícia que sempre suposa comptar amb un nou equipament escolar, el més interessant és valorar l’estratègia de política educativa que ha acompanyat el procés de creació d’aquesta escola i que ha servit per reduir les desigualtats d’escolarització a la zona. El curs 2017-18 es crea l’Escola Anglesola. S’obre amb dues línies de P3 a la Biblioteca de Can Rosés, ubicació que manté mentre es completa el nou edifici, que ha començat a funcionar a partir de setembre del 2020. L’obertura d’una nova escola va respondre a un dèficit d’oferta pública a la zona, però ja des de bon principi es va dissenyar com a oportunitat per reduir la segregació escolar existent al territori i, concretament, l’elevada concentració d’alumnes vulnerables i amb necessitats de suport educatiu escolaritzats a l’Escola Ausiàs March. En els últims anys aquesta escola va anar concentrant progressivament els alumnes estrangers de la zona i un volum elevat d’infants amb necessitats educatives especials. La demanda educativa va anar reduint-se progressivament fins a arribar a xifres per sota dels 8 infants a P3. El nivell reflectit a les proves de competències bàsiques mostrava resultats significativament inferiors a la mitjana de les escoles de la zona i la mobilitat educativa, tant de famílies com de professors, era elevada. La creació de l’Escola Anglesola ha avançat de manera paral·lela al tancament de l’Escola Ausiàs March, que deixa d’oferir places de P3 des del curs 2017-18 i que a partir de setembre del 2020 tanca definitivament les portes i transfereix els alumnes de 2n a 6è de primària a la nova escola. 

Els números avalen aquesta estratègia de política educativa. Desapareix una escola de màxima complexitat i millora la distribució dels alumnes amb necessitats de suport educatiu entre els centres de la zona, afavorida també per l’aplicació del pla de xoc contra la segregació escolar, que millora la detecció i l’equilibri en l’escolarització dels infants vulnerables. Però perquè una estratègia d’aquestes característiques arribi a tenir els efectes esperats cal entendre la intrahistòria del procés. La fredor dels números amaga les dificultats de la governança educativa i la necessitat de gestionar interessos i agendes diferents i fins i tot divergents. Els processos de canvi en educació (com en qualsevol altra institució) comporten nombroses resistències d’actors diversos. En ocasions, paradoxalment, d’aquells que en teoria n’han de ser els principals beneficiaris. 

La gestació de l’Escola Anglesola i l’absorció de l’Ausiàs March és una política d’èxit perquè hi ha hagut disposició i determinació política per no defugir els conflictes. Conflictes amb unes famílies que es resisteixen al tancament escolar, conflictes amb famílies que preveuen riscos potencials de recepció de més alumnes vulnerables, dificultats amb un professorat inestable i pendent de reubicació. La lluita contra la segregació no passa per escapar del conflicte o per fer més cas al que té més veu. Passa per treballar la complicitat i el consens entre els actors i per aconseguir que se sentin acompanyats en el procés. Passa també, com és el cas de l’Anglesola, per un lideratge pedagògic potent que faci l’escola atractiva i amb capacitat d’acollir i respondre a les necessitats que es deriven d’una elevada diversitat d’alumnes i famílies. Passa per un treball de formació i de traspàs adequat d’informació entre el professorat dels centres. Passa, així mateix, per una autonomia escolar ben entesa, amb possibilitat de configurar equips pedagògics adequats, estables i amb la competència professional necessària per fer front al repte d’una nova escola amb elevada diversitat. 

Evidentment, el camí no ha sigut gens fàcil i ni de bon tros s’ha completat. Construir un projecte amb nous alumnes, amb noves incorporacions docents i amb famílies amb diversos estils de participació no és fàcil. Caldran elevades dosis de treball i d’acompanyament. Fer-ho en un fantàstic nou equipament escolar sens dubte ajudarà. S’obren també nous riscos de possible resegregació escolar d’altres escoles de la zona, que caldrà prevenir amb detecció anticipada i acompanyament. Tot i així, l’exemple de l’Anglesola constitueix una bona pràctica de política educativa (no l’única) contra la segregació escolar que cal celebrar. El marc del Pacte Contra la Segregació Escolar impulsat des del Síndic de Greuges, el pla de xoc del Consorci d’Educació de Barcelona i, sobretot, el nou decret d’admissió conviden a ser moderadament optimistes sobre el futur immediat d’una política educativa que permeti avançar en equitat.

Xavier Bonal és catedràtic de sociologia de la UAB