“El futur és fosc perquè el present és opac”

BarcelonaBoscos cremats, oceans inundats de plàstic, sequeres persistents, espècies desaparegudes... El pitjor malson d'Anton Txékhov s'ha fet realitat. Quan el dramaturg rus escrivia que "la felicitat dels nostres descendents és la finalitat de la nostra existència" segurament no s'imaginava –o no es volia imaginar– que un segle després de la seva mort el món seria més desigual i estaria més a prop de la seva extinció. Com la bola de vidre d'una vident, les seves paraules han ressonat aquest dijous a la Model amb la força dels pressentiments que tenen massa a veure amb la realitat. Per acostar-se a la decadència de Txékhov, la companyia La Calòrica ha muntat un estudi de ràdio amb aires dels anys 80, un programa amb nom futurista i música electrònica de rerefons. L'espectacle Arbres, vodka i naus voladores forma part de la Biennal de Pensament de Barcelona i parteix d'un joc interessant: pensar el futur a través del passat.

"S'ha de ser un bàrbar i un insensat per destruir coses que no som capaços de crear", diu el doctor Àstrov de L'oncle Vània, i els fantasmes de la desforestació, la desertització i el canvi climàtic es fan presents a l'escenari. La traça de La Calòrica per remoure consciències sense renunciar a la ironia –ho van demostrar amb escreix a Els ocells– converteix les obres de Txékhov en un bany de realisme darrere un altre, sense compassió. "El 1997 la Unesco va aprovar una declaració de responsabilitat de les generacions actuals per a les generacions futures. Mai ha arribat a entrar en vigor", diu Marc Rius, i just després Aitor Galisteo-Rocher etziba: "Si el futur és fosc és perquè el present és opac".

L'ociositat i la degradació dels personatges de Txékhov actuen com un contrapunt amb l'actualitat. El dramaturg feia dir a Irina, de Les tres germanes, que "gràcies al treball, d'aquí 200 anys la vida a la terra serà inimaginablement més bonica", i ara aquesta frase no es pot desenganxar del capitalisme ferotge i tots els seus estralls. Tampoc se'n pot desfer la pregunta que inquieta un dels seus personatges: "¿Aquells que viuran 100 o 200 anys després de nosaltres ens recordaran amb alguna paraula bona?" Tot fa pensar que la resposta ja la sabem.