De quan picàvem ferro calent

Com si haguessin marxat fa una estona i haguessin deixat les eines al seu lloc. Aquesta és la sensació quan s’entra en aquest cau del cor de Ripoll que acull la que és, sens dubte, la farga més ben conservada de Catalunya. Només hi falta el foc encès i tres elements sempre presents quan s’hi treballava: la calor, el fum i el claaang dels martinets (bé, el pots sentir prement un botó). Aquesta farga situada al costat del riu Freser -imprescindible per obtenir l’energia- forma part del sistema territorial del mNACTEC. Llegeixo que va ser designada “fita històrica” per l’American Society For Metals. Hostes vingueren... i també ens reconeixeren.

Quin privilegi conèixer aquest racó d’indústria tradicional. I quina sorpresa saber que fa tan sols 50 anys encara funcionava. Sí, fins al 1978 va ser una farga dedicada a reciclar aram, a fondre materials com ferralla, perols vells, retalls de planxa... “Un cop al mes es produïa el moment de fondre. Era el moment més interessant, jo l’esperava amb molta il·lusió. Era l’ocasió de col·laborar amb el meu oncle Bernat Palau i el meu pare, en Ton Palau, propietaris de la Farga, i uns quants fargaires, de fer d’aprenent”, m’explica Pere Palau. Tenia tanta passió pel foc, en Pere, que fins i tot d’adolescent havia provocat petits incendis en cuines econòmiques de cases de familiars: solia posar, d’amagatotis, un tros de ferro al foc de la cuina fins que es tornava roent i després el forjava a cops de martell.

Abans de ser farga d’aram, la Palau ho havia sigut de ferro. Situada fora muralles, va ser clau en l’activitat econòmica metal·lúrgia dels segles XVII i XVIII a la comarca, i especialment a Ripoll.

Els grans protagonistes de l’espai són els martinets, grans martells que s’usaven per compactar i conformar el metall. “¿Com és que hi ha dos martinets i de mides diferents?”, pregunto a en Joan Alabau, que fa de guia. “El martinet de compactar o forjar és més gran i tenia la missió de donar uniformitat i treure les impureses (l’escòria) de la massa de ferro o de coure extreta del forn. També es feia servir per triturar el mineral abans de carregar el forn (omplir-lo de mena i carbó vegetal per començar la fosa). El martinet de conformar o estirar és mes petit i permetia estirar o donar forma a la peça procedent del martinet anterior, un cop reescalfada a la fornal per fer-la més dúctil”, respon en Joan. “Aquests martinets són de l’últim període de la farga, quan es treballava l’aram. Servien per aplanar una massa de coure escalfada a la fornal de la qual s’obtenien peroles o planxes”.

“Quantes persones hi treballaven, aquí?”, li pregunto. “Una desena de persones: el mestre fargaire -responsable de tot el procés-, que juntament amb el maller i els seus ajudants es feien càrrec del mecanisme de la roda hidràulica, del martinet, i de controlar els cops i el ritme que havien de fer sobre el masser (peça de ferro roent d’uns 100 kg), els foguers, l’escalfaire i l’estiraire (s’encarregaven d’escalfar i estirar els lingots) i els picamaners, que trinxaven la mena”, m’explica en Joan Alabau.

Pugem fins al lloc que havia acollit la bassa, situada a un nivell superior per facilitar el salt que es nodria de les aigües del canal de l’Almonia, portades del riu Freser. La bassa proporcionava aigua per accionar la roda hidràulica que feia moure els martinets. I també duia aigua a les trompes, que insuflaven aire al foc i així el mantenien viu.

“La principal aportació de la farga catalana són les trompes, que van substituir la manxa amb la qual s’havia de proporcionar aire al foc. Les trompes permetien que el flux d’aire fos constant i així regulaven la pressió. Una altra de les singularitats de la farga catalana, que tenia aquesta farga, és el tipus de forn, fet de planxes de ferro i peces de ceràmica refractaries, en comptes de carreus units amb calç”, detalla en Joan.

Mineral de ferro, aigua i carbó

El fet que hi hagués una important activitat fargaire al Ripollès té una explicació fàcil: l’abundància de mineral de ferro, aigua i carbó vegetal. S’usava carbó vegetal produït a les carboneres, que eren piles de fusta, principalment alzina i roure, disposades en forma de piràmide que es recobrien amb una capa de terra; posteriorment s’hi calava foc i la llenya es cremava parcialment i es convertia en carbó.

Temps enrere, passejar per Ripoll era un invitació al ball, a seguir el ritme que marcaven els cops del mall. La banda sonora habitual del poble era el claaang claaang dels martinets de la Farga Palau, de les encluses de clavetaires, ferrers i canoners.

Dins la Farga Palau, el soroll era eixordador. “Els treballadors no s’entenien entre ells quan parlaven. I van haver d’empescar-se un codi de senyals manuals per comunicar-se”, m’explica en Joan. Alguns treballadors d’aquesta farga van decidir posar-se taps a les orelles. També van anar incorporant altres mesures per protegir-se, com polaines de cuir de genolls en avall.

La forja no és només passat a Ripoll: s’hi continua forjant ferro. Ja no es fan eines per al camp ni armes com destrals, espases, punyals, puntes de fletxes o ballestes... ni armes de foc, com a l’època medieval. Però hi té la seu l’empresa Comforsa, que treballa el ferro, i que produeix components per a l’automòbil amb tècniques innovadores.