La pobresa energètica no existeix

Quan vaig començar a col·laborar amb la premsa (al diari Avui) em van demanar quin nom volia per a la meva secció. No m’ho vaig pensar dos cops: “La punta del dit”. Estimular l’esperit crític. Evitar que el lector es quedi mirant únicament la punta del dit d’aquell que vol distreure’l. És una tasca diametralment oposada a la que practiquen, des de fa ja massa anys, els polítics catalans. S’han especialitzat a desviar l’atenció del contribuent.

Arran de la Gran Recessió, la més lamentable de les operacions de distracció dels darrers anys s’ha edificat al voltant de la pobresa. Els governants -de tots nivells i tots colors- han pretès fer-nos oblidar que els principals responsables que hi hagi pobres són ells. No ho són ni els rics, ni els insolidaris, ni els famosos fons voltor, ni res que s’hi assembli. En una democràcia europea els principals culpables que hi hagi un excés de pobresa són els governants.

La dèria per les operacions de distracció és tal que s’arriben a consolidar mots per tal que determinades aixecades de camisa quedin assumides estructuralment, per sempre. Determinada població s’ho empassa. Un exemple clar -que faria riure si no fos lamentable- és l’invent de la “pobresa energètica”. Volen una mala bava més coent? La pobresa energètica no existeix. El que sí que existeix és la pobresa. Gent tan pobra que no pot ni tan sols pagar l’electricitat. Però no pot pagar ni l’electricitat ni tantes altres coses de les que els organismes públics haurien de tenir cura. Sense anar més lluny, aquests ajuntaments que ara van de bons -d’intermediaris en “negociacions”- i exigeixen a les empreses perdonar rebuts ¿on eren quan, tot cobrant taxes i comissions a dojo, gastaven els diners i les subvencions públiques en rotondes i pavellons esportius en lloc de promoure habitatge social? Si fem repàs, detectarem que la hipocresia dels governants catalans ve de molt lluny.

Però així anem tirant. Si no hi ha habitatge social, resulta que és culpa dels arrendataris. I si algú no pot pagar algun servei és culpa de l’empresa subministradora, sempre àvida d’escanyar els pobres ciutadans que les autoritats defensen. El populisme arriba a nivells grotescos en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, liderat per una persona que anava alegrement denunciant desnonaments com qui va a la fira, mentre ignorava la responsabilitat dels que no proveeixen les solucions -potser intuïa que un dia ocuparia un lloc des d’on, amb una frivolitat i una demagògia exasperants, pot continuar encolomant responsabilitats a qui no toca.

Aquest muntatge s’intenta dissimular apel·lant a la solidaritat. Fent-nos responsables a tots. Es volen implantar entre nosaltres mètodes de societat nord-americana, on la redistribució funciona d’una altra manera -moltes més oportunitats i més responsabilitats individuals- i no seguint patrons europeus de democràcia social de dret. Vull dir que en una societat amb tipus impositius marginals superiors al 45%, impostos de societats elevats, impostos de patrimoni únics a Europa, impostos de successions i IVA superlatius, taxes municipals de tot tipus, taxes de recollides selectives, cànons de l’aigua, etc., la solidaritat es practica pagant aquests impostos. I els governants han de cobrir amb aquests impostos les necessitats dels que no arriben a final de mes. Aquesta és la seva tasca, i no pas centrifugar les responsabilitats.

Catalunya, país de gent tendent a la llagrimeta fàcil, a exigir justícia descordada d’estètica Robin Hood -tan inflamada com ineficient- i a practicar una mena de tendresa sovint carrinclona, ha caigut en el parany d’aquests governants. S’organitzen maratons de tipus Ràdio Barcelona EAJ-1, que recorden les col·lectes dels senyors Viñas i Dalmau. S’aplaudeix els sanitaris des del balcó mentre s'accepta una sanitat pública mal finançada. Ens indignem per desnonaments que les autoritats haurien de solucionar, etc. Anem assumint nyaps ineficients per mig obturar forats que haurien de tapar els responsables elegits i mantinguts per nosaltres.

La solidaritat és un sentiment honorable que molts practiquem en el dia a dia perquè sempre hi ha forats -per exemple, el donatiu per arrodoniment quan paguem al supermercat és una magnífica idea-. Però apel·lar a la solidaritat del contribuent com a eina estructural reguladora de l’equitat és típic de país subdesenvolupat i mal governat, on els que manen no assumeixen responsabilitats. Fa fred, molt. Però la pobresa energètica no existeix, perquè la pobresa que afecta les persones no entén d’estúpides especialitzacions. I si alguna veritable pobresa especialitzada té la Catalunya d’avui és la pobresa política.