Laboratori europeu

Cada cop tinc més la sensació que la qüestió catalana és un laboratori a escala europea. És molt còmode l’ús automàtic de tòpics recurrents en les desavinences entre Catalunya i Espanya: els catalans abduïts pels gurus nacionalistes, l’Espanya autoritària irredempta; el nacionalisme anacrònic d’uns i la perpetuació de l’herència franquista d’altres; la regió insolidària i l’Espanya que ens roba... Ja està dit i redit i no porta enlloc.

Val la pena veure-ho en una perspectiva més àmplia: el marc del desconcert generat per un procés de globalització accelerat que fa bellugar el terra en què ens sentíem segurs i porta a crear noves referències i recrear-ne de velles. O en la necessitat de reconstruir espais de socialització després d’uns anys d’individualisme radical. O en l’intent de refer vincles entre ciutadans per afrontar el desemparament en què ens van deixar els anys nihilistes que van conduir a la crisi del 2008.

Però sobretot és laboratori d’un fenomen que fa temps que amenaça Europa: la judicialització de la vida social i política. Sembla que tot hagi d’acabar als jutjats. En una societat lliure la justícia ha de ser la darrera instància, quan les coses no s’han pogut arreglar per les pautes culturals de conciliació i pel funcionament de les institucions civils i polítiques. En democràcia, la política és el territori de solució del conflicte social. I la intervenció de la justícia ha de ser excepcional. Però cada cop ho és menys, cada cop els tribunals juguen papers més decisius a l’hora de posar i treure governs. A Europa, sobretot a l’Est (Polònia, Hongria), comença a ser habitual que la justícia actuï com a braç armat del poder. I la legislació que condiciona la llibertat d’expressió es multiplica amb delictes subjectius com el d’odi incorporat al Codi Penal espanyol.

L’ús de la justícia del govern Rajoy en el conflicte sobiranista és un exemple d’un comportament que va a més i que té futur, perquè és l’expressió de la impotència de la política, germen de l’autoritarisme postdemocràtic que de manera lenta però contínua avança arreu.