L’adeu del gran negociador

BarcelonaPeriòdicament diferents headhunters li trucaven per sondejar-lo. Darrere aquelles trucades hi havia algun equip europeu disposat a fitxar-lo. Les converses duraven un parell de minuts. Cinc a tot estirar, per cortesia. Al gener, tot just després de tornar de vacances, la trucada va repetir-se. Aquest cop va ser més llarga de l’habitual i, quan estava a punt de penjar, el caçatalents ja tenia el diagnòstic. “Tu encara no ho saps, però estàs al mercat”, va etzibar-li. Raül Sanllehí, director de futbol del Barça, com sempre havia fet fins llavors, havia rebutjat l’oferta que li traslladava el caçatalents, però, aquesta vegada, sense ser-ne gaire conscient, havia fet preguntes que fins aquell dia mai s’havia plantejat.

Uns mesos després d’aquella conversa, Sanllehí deixa el Barça. Després de l’última restructuració de la parcel·la esportiva, la seva figura ja no tenia un lloc en el nou organigrama. Demà, doncs, serà l’últim dia que anirà al seu despatx de la Ciutat Esportiva, un dels dos que va arribar a tenir durant una temporada: un a Sant Joan Despí, on de mica en mica s’ha concentrat l’estructura esportiva; un altre a les oficines del club. S’acaben quinze anys de dedicació plena al Barça, des que Joan Laporta el va fitxar de Nike per fer créixer el club a Europa. El camí estava traçat. La multinacional americana enviava Sanllehí a Oregon per continuar escalant dins la companyia, però Laporta se’n va assabentar a última hora i va fer una contraproposta perquè aterrés al Camp Nou. Una oferta que li va canviar la vida.

Sobretot, a partir del 2008, quan va convertir-se en director de futbol, fent parella amb Txiki Begiristain, i es va erigir a partir de llavors en l’encarregat de negociar els traspassos i fitxatges de jugadors. Un rodamon que ha hagut de batallar amb tots els clubs i representants de futbolistes haguts i per haver. Fins demà, que acabarà de recollir les seves coses i s’agafarà un parell de mesos de vacances per carregar forces. Al febrer, un cop tancada la finestra d’hivern, arrencarà una nova etapa a Londres com a responsable de futbol de l’Arsenal.

“El trobarem a faltar”, admeten els que han treballat amb ell al Barça. “L’Arsenal serà un gran competidor”. Per als que el coneixen, tant de dins com de fora del club, es tracta d’un d’aquells executius que marquen la diferència. “És únic”, sentencia André Cury, amb qui va establir una estreta relació durant el fitxatge de Neymar, sense cap mena de dubte, la negociació més difícil que Sanllehí va dur a terme en els 10 anys com a director de futbol blaugrana. Va arribar a fer més de 20 viatges al Brasil abans de tancar l’acord. Va passar-se temporades senceres al país sud-americà, sent l’ombra del futbolista allà on anava. També aquí a Barcelona. Dos anys abans de fitxar pel Barça, el brasiler va desplaçar-se fins a la capital catalana per gravar un anunci. Un viatge llampec que culminava amb un rodatge a l’aeroport del Prat. Qui hi havia dins de la caravana on descansava Neymar entre escena i escena? Sanllehí. Per això, la marxa del brasiler al PSG va ser un moment complicat per a ell, l’única persona al club capaç de fer dubtar el brasiler quan tenia sobre de la taula els milions dels parisencs.

La seva experiència a l’hora de negociar amb els jugadors, però també en les reunions amb els organismes futbolístics -des de la UEFA a l’ECA-, va fer que aconseguís sobreviure, tot i tenir un càrrec d’alta responsabilitat, a tres presidents d’idees oposades: Laporta, Sandro Rosell -amb qui havia coincidit a Nike- i Josep Maria Bartomeu. “És un gran negociador, constant i metòdic”, explica Txiki, que reconeix que va passar uns anys “increïbles” al costat d’aquest executiu format a Carolina del Nord, on va anar a estudiar COU i, al cap d’uns anys, la carrera universitària, becat per jugar a futbol. “L’adoro”, remata Txiki sense ruboritzar-se.

Una figura que creix

Després de conviure amb l’actual secretari tècnic del Manchester City, va treballar sota el paraigua d’Andoni Zubizarreta i Robert Fernández. Ells decidien, ell executava. “Ara tenia massa poder”, lamenta un directiu. És l’única veu mínimament crítica d’entre la dotzena de persones amb qui ha parlat l’ARA. “No és culpa d’ell, si ningú sap fer el que ell sap fer... Quan la gent necessitava una cosa, sempre el miraven a ell perquè ho resolgués”, rebat un executiu que ha treballat amb ell. Perquè una qualitat de Sanllehí que repeteixen la majoria de fonts és el que utilitza l’agent de jugadors Josep Maria Orobitg: és “incansable”. Orobitg l’ha patit moltes vegades, cadascú en un costat de taula en jornades que podien allargar-se “set o vuit hores” o posposar-se un dia per rebaixar la tensió. Però l’endemà hi tornava amb la mateixa força, com si no hagués passat res. “És molt dur, un gran estrateg, amb una agenda impressionant de contactes: ja ha negociat amb tothom. Sabia marcar els temps de la negociació i era molt ràpid i hàbil amb els números perquè entén molt bé el tema fiscal, els impostos...”, explica l’agent, que reconeix que, més d’un cop, en no veure’l en una negociació, s’havia sentit alleujat.

“És un home de ciències. Obsessiu amb els números”, remata un empleat del club. I no només per la seva capacitat de refer en pocs minuts una oferta, amb totes les complicacions fiscals que implica, fent operacions sobre el paper a tota velocitat. Ho porta de sèrie. Sanllehí és capaç de pujar a la cinquena planta d’un pàrquing, saltant-se llocs buits, si sap que allà hi trobarà una plaça amb un número capicua. Amb les habitacions dels hotels, la mateixa petició sempre. I a l’hora de llevar-se, també. No posa un peu a terra fins que el despertador marca una hora capicua. Les 7.07, les 7.17, les 8.08... I sort que no dorm gaire, ja que, després de les 10.01, la següent oportunitat per posar el peu a terra són les 11.11. ¿Una hora al llit esperant? Algun cop ho ha fet.

Gran part de la seva capacitat de feina s’explica perquè està activat les 24 hores. No dorm. “A les quatre de la matinada t’envia whatsapps ”, explica un dels que han patit les seves hores intempestives. “A aquesta hora pot estar passejant el seu gos per la carretera de les Aigües”, argumenta aquesta mateixa font. Sanllehí manté una relació molt especial amb el gos, el Wallace, però les passejades nocturnes no només tenen a veure amb l’animal, també són minuts d’introspecció i trucades constants a Sud-amèrica, un mercat molt important per al Barça i que quadra amb el seu insomni. Unes hores de son que compensa -una mica- als avions. “És un mal company de viatge... abans que l’avió s’enlairi ja està dormint”, apunta un executiu que ho ha patit sovint. Fins al punt que va estirar-se al passadís de l’avió per dormir plàcidament tornant de l’últim Mundial de Clubs que va guanyar el Barça a Tòquio.

Quan ha de negociar és “una combinació perfecta” entre “dur i seriós” -amb una veu imponent que fa respecte- i “divertit”, explica Txiki. I “carismàtic”, afegeix un directiu. Una veu greu, ronca, que imposa als que hi ha a l’altre costat de taula, explica un membre de la direcció esportiva. “Però és petit” d’estatura i això li treu capacitat per espantar, matisa amb ironia aquesta font.

Sanllehí s’ha mantingut sempre en una segona fila de portes enfora. Només després de la dimissió de Rosell, amb el permís del pare de Neymar, va ser ell qui va comparèixer en roda de premsa per fer una cosa inèdita fins llavors: explicar els números de l’operació. Aquell dia els aficionats van poder escoltar gairebé per primera i última vegada la veu -inconfusible- d’un executiu que s’ha rifat mig Europa en els últims mesos. “Del Barça marxa molta gent, però que marxi el Raül...”, lamenta un executiu que trobarà a faltar la veu “d’inspector Colombo” i els whatsapps de matinada del nou home fort de l’Arsenal.