Violència masclista: parlem clar
El tractament de les violències masclistes als mitjans de comunicació incorre encara en cobertures inadequades i parcials. Estudis com el de l’Observatori Origen del 2016 mostren que els feminicidis apareixen sovint en clau de crònica de successos, com un fet aïllat i descontextualitzat, sense esmentar que són la conseqüència més greu del masclisme. L’ús indegut del llenguatge amb termes com “violència familiar” o “domèstica” impedeix veure el que hi ha darrere: una relació desigual i una forma de control de la dona. També és habitual responsabilitzar-ne la víctima, fent èmfasi en si havia denunciat o no, i utilitzar expressions com “crim passional” que comporten un efecte indirecte exculpatori.
És contraproduent difondre falses creences respecte de perfils de víctimes o agressors, com si vinguessin associats a factors socials, culturals o econòmics. Una altra tendència que distorsiona el fenomen és atribuir la conducta de l’agressor a una patologia mental o al consum de tòxics. La informació que es dona sovint relega les dones a l’esfera privada -esposes, mares o veïnes de- mentre que es realça la trajectòria pública de l’agressor, per exemple fent al·lusió a la seva professió.
L’adequat tractament gràfic és cabdal per no caure en sensacionalismes a través d’imatges íntimes o escabroses que no respecten la intimitat ni tampoc la dignitat de la dona i que són molt revictimitzadores. L’estudi Dones valentes. Per una nova informació sobre les violències sexuals posava en relleu que les dones no se sentien reflectides perquè els mitjans les convertien en víctimes despersonalitzades mentre que s’humanitzava els agressors, es minimitzaven les conseqüències dels atacs i s’obviava la capacitat de les dones de recuperar-se.
És primordial que els feminicidis s’abordin com a assassinats perpetrats per homes contra les dones pel simple fet de ser-ho, com un fet estructural que va més enllà de la violència en l’esfera íntima, que són els únics casos recollits en les estadístiques oficials. Dades com les de Feminicidio.net comptabilitzen tots els assassinats per motius de gènere, independentment de la relació amb l’agressor, per contribuir a visibilitzar l’envergadura i també la complexitat del fenomen.
Les entitats de dones han estat reclamant que el tractament comunicatiu de les violències masclistes els atorgui la consideració de vulneració dels drets humans, posi en relleu la responsabilitat de l’Estat a l’hora de prevenir-les i sancionar-les, incorpori la veu de les supervivents, aporti dades qualitatives o dediqui espai a les violències invisibilitzades, com l’assetjament sexual al carrer, per ajudar a concebre’n tota la piràmide. També és molt important visibilitzar el vincle entre els episodis més extrems i les violències més subtils com la simbòlica o l’econòmica i mai deixar de reflectir la penalització judicial i el rebuig social envers els agressors.
El tractament comunicatiu de les violències masclistes té un impacte directe sobre les dones, el seu entorn i la societat en general. La banalització o justificació implícita de les violències les revictimitza i genera un efecte de validació social dels agressors que els reafirma.
A Catalunya el 2004 entitats periodístiques i de dones van tenir la iniciativa de forjar un decàleg de recomanacions en l’abordatge comunicatiu de les violències. L’any 2010 van actualitzar-se a causa de l’aprovació de diverses lleis en matèria de violència masclista i d’igualtat, tant estatals com catalanes. A nivell europeu, el Conveni d’Istanbul del Consell d’Europa del 2016, l’instrument jurídic vinculant de més abast en l’àmbit de les violències masclistes, interpel·la tots els actors socials -mitjans de comunicació inclosos- i els Parlaments regionals a promoure canvis de comportament sociocultural i a prevenir totes les formes de violència. El darrer informe del febrer del 2017 del Comitè Europeu dels Drets de les Dones i d’Igualtat de Gènere torna a incidir en el paper clau dels mitjans de comunicació.
És necessari un ferm compromís de tots i totes perquè és un problema polític de primera magnitud que està tenint conseqüències mortals. No és una obligació només moral, sinó que ha esdevingut legal. Els mitjans de comunicació són el principal mitjà de transmissió de coneixement sobre aquesta xacra social i per això tenen la responsabilitat però sobretot l’oportunitat d’esdevenir capdavanters en la prevenció i l’erradicació de les violències masclistes.
