L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Acabeu amb el victimisme i governeu'

El dia ha començat amb agents de la UDEF, la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal de la Policia Nacional, entrant a dependències de la Diputació de Barcelona i diverses seus de la Generalitat per buscar proves de presumptes subvencions irregulars per valor de dos milions d’euros. En el moment que estic fent aquesta anàlisi han detingut l'expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Martorell, Salvador Esteve, i l'alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia.

Ja fa molt de temps que les formes i el ‘tempo’ de les actuacions policials a Catalunya treuen a la justícia la seva pàtina d’imparcialitat. Perquè, per començar, aquesta operació policial ha estat avançada, abans que comencés, per mitjans de Madrid. En segon lloc ja corrien llistes de detinguts que encara no ho estaven. De manera que hom pot sospitar sense equivocar-se gaire que una operació de la UDEF a Catalunya contra el Procés és ideal per dissimular la imminent sentència del cas Gürtel. I de pas, des de la detenció de Zaplana al fracàs de la justícia espanyola quan surt a Bèlgica, Alemanya, Suïssa o Escòcia.

Ahir el raper Valtonyc se’n va anar a l’exili. Les seves lletres són fàcils, les rimes pobres, els seus continguts arriben a ser agressius i violents, però tancar-lo a la presó per unes lletres és una mostra més de la deriva autoritària en què s’ha instal·lat l’estat espanyol. Un artista a l’exili és una vergonya per a un país de la Unió Europea. Que la presó sigui la resposta a lletres de cançons sobre el cap de l’Estat o la policia posa en evidència els tabús de l’estat espanyol, i els tabús solen ser símptoma de debilitat. Que polítics o artistes busquin en la justícia europea unes garanties que no troben en la justícia espanyola és molt revelador. Tots els drets són delicats, però entre els que ho són més, el de la llibertat d’expressió. Prohibeixes una paraula i tot seguit pots preguntar-te: per què no dues? O un color? O uns llaços grocs al carrer o unes creus a la platja? La salut de la llibertat d’expressió és com el canari que posaven a les mines: si veus que s’ofega és que l’ambient està enverinat.

Però avui encara estem sota els efectes del ‘sí’ del PNB als pressupostos de Rajoy malgrat el 155. Vaig seguir atentament la roda de premsa del diputat del PNB al Congrés Aitor Esteban, en què va justificar com van acabar passant del “no és no” al ‘sí’. Quan dic que vaig seguir atentament vull dir que vaig fer un exercici que els convido a fer quan parlen els polítics: escoltar no el que diuen, sinó, en realitat, el que volen dir (que ja se sap que els polítics s’expressen de manera molt genèrica, diplomàtica, abstracta i inconcreta, per cobrir-se). I el que vaig veure ahir en Esteban és que el PNB ho justificava com si ja estiguessin una mica tips del "com pitjor, millor" de Puigdemont i Torra. Va dir que "aviat hi haurà govern a Catalunya" (i, per tant, ens hauria quedat cara de beneit si haguéssim refusat els comptes), que Rajoy ja va mirar cap a una altra banda perquè Torra pogués ser investit amb els vots delegats de Puigdemont i Comín, que ara li toca a Torra formar govern i que, pel bé de tothom, millor aprovar els pressupostos, no fos cas que caigués Rajoy i Rivera salvés Espanya, que mira com de nacionalista s’està posant fins i tot el PSOE.

No oblidin que el lehendakari Urkullu va fer de mitjancer per aconseguir que Puigdemont convoqués eleccions, o sigui que va involucrar-se en la situació catalana a la tardor, i no li va sortir bé, i que, per tant, ahir va venir a dir “ara ja teniu president, feu govern i el 155 s’aixecarà”. Probablement, aquesta indignació o malestar contingut amb el sobiranisme català té una sola raó, que és la de sempre: els bascos tenen els diners que necessiten per sentir-se gairebé independents. Ciutadans està pujant i està en contra del concert. Els convé més Rajoy que un canvi a pitjor. Vaja, que, per a ells, com pitjor, pitjor. Probablement el PNB va intentar fer el ple: aprofitar el 155 sobre Catalunya per posar-li molt difícil la negociació a Rajoy i, alhora, arrenglerar-se amb l’únic bàndol possible, el sobiranisme català. Quan ha vist que tots dos objectius no eren simultanis per pocs dies, ha triat a favor dels seus interessos. No tenen cap temptació de victimisme. I per això, al final, Esteban ja es va posar estupend quan li van preguntar: "¿Es penedeix d’haver assegurat que amb el 155 votarien que no?". "No, no em penedeixo d’haver donat cobertura a Catalunya durant tots aquests mesos".

Per acabar, no es perdin l’article de l’economista i exdiputat de Junts pel Sí Germà Bel, que dona resposta a la pregunta de com és que a Espanya no sembla que importi l’abús de presó preventiva de polítics catalans, poso per cas.

Doncs perquè una majoria rellevant d’‘espanyols’ perceben els ‘catalans’ com a grup territorial diferent, i els tracten com a tal. No ha d’estranyar, doncs, que mentre que molts catalans veuen una fallida de la democràcia, aquesta percepció sigui marginal fora de Catalunya. L’empatia es reserva per als integrants del propi grup nacional.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.