L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Nova gramàtica, elegància i plaer del català'

Avui és notícia que l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat la ‘Gramàtica de la Llengua Catalana’, que completa, no s’ho perdin, la de Pompeu Fabra, és a dir, una gramàtica acabada el 1933, fa 83 anys. Ja tocava fer-ne un ‘update’, no? Una actualització…

10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàticaAvui a l’ARA trobaran dues pàgines que ho expliquen. Diuen a l’IEC que la nova gramàtica inclou “més matisos i més flexibilitat”, i que com que ha volgut recollir tota la gamma de registres de tots els territoris i no s’ha donat prioritat a cap dialecte per damunt d’altres”, hi trobarem “la manera com tu parles i també la manera com parlen els altres”. En resum, que s’ha acabat parlar de “correcte o incorrecte”, i ara en direm “adequat o inadequat”.

Amb exemples entendrem millor el tipus de canvis que ens han proposat, i l’Albert Pla Nualart n’ha posat 10. M’agradaria comentar-ne alguns i, naturalment, comentar-los com a usuari de la llengua, no com a especialista, que no ho sóc. N’hi ha 4 que m’han cridat l’atenció, vejam si a vostès els passa el mateix que a mi

Fins ara, “L’Estat manté la seva oposició que votin”. Ara també: “L’Estat manté la seva oposició a que votin”. Bé, doncs m’acabo d’assabentar que la manera com jo ho hauria dit tota la vida (“L’Estat manté la seva oposició a que votin”) ara ja és adequada.

Passa igual que amb aquest altre exemple:

Fins ara: “Si demana els carnets, ja els els pots tornar”. Ara també: “Si demana els carnets, ja els hi pots tornar”. No crec haver dit en tota la meva vida “els els ports tornar” i sí haver dit tota la vida “els hi pots tornar”.

Sovint he tingut la impressió que, potser per la història política de Catalunya, que ha perjudicat el català, i el contacte, sovint imposat, amb la llengua potent, que és el castellà, els guardians de la gramàtica no s’han atrevit a fer evolucions de la norma com aquestes, i celebro que sigui així.

En canvi, em passa el contrari amb aquest altre exemple:

Fins ara: “Diria que aquell home és cec”. A partir d’ara: “Diria que aquell home està cec”. Aquí, veuen, crec que no calia, que tothom entén la diferència entre un estat definitiu i un de transitori. Un invident és un que “és cec”; un que ha quedat encegat pel culpa del flaix d’una càmera “està cec”, però al cap d’un minut ja no ho estarà.

I, finalment:

Fins ara, “Em sembla que arribaré a un quart de set”, i ara també, “Em sembla que arribaré a les sis i quart”. Aquí cal llegir la lletra petita, perquè el que diu és que a Catalunya, l’adequat és dir les hores amb el sistema de campanar, amb els quarts, i a les Balears o al País Valencià, l’adequat és dir-ho amb el sistema de rellotge digital.

No ha de ser fàcil fer una Gramàtica, i menys la d’una llengua tan viva però tan assetjada com el català, i probablement per això aquesta gramàtica ha tardat 20 anys a acabar-se.

Per això, i perquè en relació amb el català sovint conviuen dues posicions extremes. La del llepafils que tot el dia t’està recordant com ho diria Fabra (o s’ho inventa) i tot li semblen castellanismes i et fa sentir incòmode amb la teva pròpia llengua, i la dels catalanoparlants que no senten la més mínima vergonya de destrossar-lo, cosa que no farien amb el castellà. I ja no dic passar-se al castellà com a mesura preventiva. Encara que no tinguin ni la més remota idea de si el seu interlocutor parla o entén el català, contesten en castellà o comencen en castellà una conversa amb un desconegut. Se’n sorprendrien. Si la meva experiència serveix: en un taxi a Barcelona, amb conductors nascuts a l’Àfrica o Àsia, que no tenen la més remota idea qui pugui ser jo, ningú m’ha dit que no m’entengui, tothom m’ha entès i més d’un m’ha contestat en català, un català bàsic, de ‘Digui, digui’, però m’ha contestat en català. I altres fins i tot el parlaven com qualsevol de nosaltres perquè havien anat a escola aquí, a Catalunya.

Recordem-ho: De poc servirà fer gramàtiques si els catalanoparlants dimitim de l’ús de la llengua. Que és pesat? Que sembla que això a altres llengües no els passa, que ja tenim prou problemes... sí, però ‘c’est comme ça’... Mala sort, tothom té la seva motxilla i aquesta és la nostra. L’ús natural, gairebé plaent, de la llengua, com molts francesos parlen el francès, m’ha semblat sempre d’una gran elegància personal.

I al mateix temps, sempre he pensat que al voltant de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans podria fer més festa: sempre sabem qui son els acadèmics de la llengua espanyola i quines butaques amb quines lletres majúscules o minúscules ocupen a la Real Academia. Els d’aquí no els coneixem, gairebé. I el mateix passa amb l’admissió de noves paraules. Sembla com si la seva feina fos com una partida d’escacs només apta per a campions mundials o una mena de ritu litúrgic amb trossos amb llatí que la plebs no ha d’entendre. La solemnitat i la ciència no haurien de ser incompatibles amb el màrqueting.