L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'President Puigdemont, consellers empresonats i fonts de color groc'

Avui, 28 de novembre, fa set anys que va sortir el primer número de l’ARA, i ahir vàrem celebrar la festa del diari al Palau de la Música. Vàrem recordar en Carles Capdevila, un comunicador que va deixar una petjada entre tots nosaltres que, a mesura que va passant el temps, queda més clar que va ser molt profunda. La petjada de l’interès per l’educació a casa i a l’escola, l’interès per la cura dels altres, per un periodisme que s’entengui i serveixi honestament la societat. Per això vam estar tan contents de poder anunciar que a partir de l’any que ve l’ARA crea les beques Carles Capdevila, dotades amb 20.000 euros, un any per a un projecte educatiu i l’any següent, per a un projecte centrat en la salut de la gent.

A la vetllada hi van assistir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i l’expresident Mas, entre altres autoritats. N’hi haurien vingut més, si no fos perquè són a la presó o a Bèlgica. I per això vàrem reservar una ‘fila zero’ per als consellers absents i per als Jordis. L’excepcional moment polític que estem vivint va planar sobre el concert que els Sopa de Cabra van oferir al Palau, fins al punt que quan vàrem sortir a presentar, el Palau a cor ens va rebre amb un sol crit.

Posa la pell de gallina ser al Palau de la Música, escenari de tants concerts per la llibertat durant la dictadura, i tornar a sentir “Llibertat presos polítics”. Té molta força, però no fa cap il·lusió.

Igual que no fa cap il·lusió tornar a allò d’“Ai, la censura”, que cantava La Trinca. La Junta Electoral no permet a TV3 i a Catalunya Ràdio dir, precisament, ‘consellers empresonats’ o ‘president Puigdemont’, en el que ja és una obsessió reglamentista per la qual l’Ajuntament de Barcelona, com que no pot tenir al balcó la pancarta de “Llibertat presos polítics”, ha de posar les fonts de la ciutat de color groc.

En el que és una batalla absurda, inacabable i perduda de la Junta sobre els símbols i les paraules. De la Junta i el PSC, que, de manera lamentable, va demanar-li que prohibís que els membres de les taules electorals vagin amb el llaç groc.

Ja ho va dir Albiol: el que és normal és el que pensa ell, i el que pensen els seus adversaris polítics no ho és. Aquest bloqueig ho afecta tot. També l’economia. I aquí hem de ser clars, com deia avui el Davi Miró: ”L’impacte econòmic del Procés no és tant per la independència en si, sinó perquè les empreses saben que l’Estat està disposat a tot per impedir-ho. Si hi hagués un acord, l’impacte seria mínim”.

Això és el que seria normal, una resposta política a un problema polític. El que no és normal és l’anticatalanisme, és Rivera denunciant un mapa del domini lingüístic català, és això dels telèfons del ministeri de l’Interior per denunciar delictes d’odi comesos des de l’independentisme. El que no és normal és una jutge criminalitzant en un informe la societat civil. Ens volen tornar a fer sentir estrangers al nostre propi país. Això s’ha acabat, ho saben, i per això gesticulen i criden.

Acabo. Ahir el president Puigdemont va matisar el seu comentari sobre la pertinença de Catalunya a la Unió Europea: “El catalanisme és europeista”.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.