L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Això no es pregunta'

El Govern va publicar ahir al ‘Diari Oficial de la Generalitat’ el concurs per triar les empreses que fabricaran les urnes que vol comprar. El procés ha entrat en fase executiva. Poques hores més tard, la fiscalia anunciava que ja estava treballant en la querella.

Que la Generalitat pot comprar urnes, està fora de tot dubte. Altres comunitats autònomes han comprat urnes. La fiscalia, doncs, està actuant de manera preventiva. Home, té alguna pista: Puigdemont i la seva majoria parlamentària han repetit: “O referèndum o referèndum”.

Sigui com sigui, l’anunci que s’està preparant la querella és notícia de portada.

La licitació de les urnes amplia el xoc legal entre el Govern i l’Estat

Ara sabem que la fiscalia ja es prepara per aturar la licitació de la compra d’urnes un cop el mateix DOGC publiqui l’acord de compra per part del Govern.

De manera que ja hem entrat en l’època de les maniobres judicials per impedir el referèndum. Sobre la querella és difícil no repetir-se: resumeix l’essència del que està passant: un estat democràtic porta als tribunals la compra d’unes urnes. Les urnes són la prova del delicte. El que en altres conflictes són fusells o bombes, en el cas de Catalunya són urnes. Es persegueixen les urnes perquè l’estat espanyol no vol consentir la pregunta. No pot donar a Catalunya la consideració de poble potencialment sobirà. Com els adults als nens, l’estat espanyol diu a Catalunya: “Això no es pregunta”. Hi ha molt d’honor ferit, hi ha molt d’interessos econòmics en risc, d’orgull d’imatge internacional en joc, disfressat de legalitat. És un greuge insuportable que algú pugui pretendre preguntar si vol constituir-se en estat propi i ho vagi dient, perquè això és tant com dir que l’estat en el que viu no només no el representa, sinó que el perjudica.

L’alternativa que dona el govern espanyol és zero, cap. No té cap incentiu electoral perquè el PP mai no ha pintat res a Catalunya i el PSOE, que ni tan sols existeix aquí, té el PSC en hores molt baixes. Potser podria oferir alguna alternativa ‘per sentit d’estat’ més endavant, quan cregui que ha debilitat prou la posició catalana per poder solucionar el problema fent les mínimes concessions.

El present és aspre i el futur es presenta molt incert. I no el millora ni la negativa del Junts pel Sí i la CUP a crear la comissió d’investigació del cas del jutge Vidal, ni aquest fenomen dels comptes milionaris de la família Pujol, ni els missals de la mare superiora Marta Ferrusola, que la fan entrar en l’autoparòdia, o en la profecia autocomplerta.

Al món, també al món de la política occidental, no paren de passar fenòmens que fa poc temps hauríem tingut per impossibles, com que algú de 39 anys es convertís en president de la República Francesa sense tenir cap partit al darrere. El greu problema de Catalunya amb Espanya subsisteix. I si l’Estat pensa que el solucionarà prohibint pensar, debatre i votar, s’equivoca.