L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A Catalunya, la fiscalia'

Avui hem trobat una coincidència a la portada de dos diaris que és tot un poema visual. És la notícia d’obertura de ‘La Vanguardia’ i ‘El País’. A tots dos diaris comença amb el mateix subjecte:

A ‘La Vanguardia’, “La fiscalia intensifica la vigilància del procés català”.

I a ‘El País’, “La fiscalia investiga les empreses utilitzades en la secessió catalana”.

A ‘La Vanguardia’, d’una banda, expliquen que un grup de fiscals examina diàriament què fan el Govern i el Parlament, perquè ja no espera, i això és nou, que el Tribunal Constitucional l’hi demani. La fiscalia actua d’ofici i ara, per exemple, està investigant l’anunci relatiu a un “registre de catalans i catalanes a l’exterior”.

A ‘El País’, d’altra banda, expliquen que la fiscalia va enviar divendres la Guàrdia Civil a una vintena d’empreses tecnològiques per demanar-los informació dels contractes que tinguessin amb la Generalitat relatius a la creació dels serveis d’intel·ligència i l’Agència Tributària. I quan dic demanar informació, això inclou preguntar a les empreses si quan rebien l’encàrrec de la Generalitat contestaven que allò podia estar prohibit, i si van demanar un aclariment i què els va contestar la Generalitat.

La resposta de l’Estat als plans per a la convocatòria d’un referèndum no és, de moment, activar l’article 155. És fiscalia, és vigilar incansablement qualsevol moviment per convocar i celebrar el referèndum.

Aquestes dues portades fan un viu contrast amb la declaració de Puigdemont a Al-Jazeera, en què va llançar tres preguntes d’exemple per al referèndum: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, ”Vol que Catalunya sigui una república independent?” o “Vol que Catalunya continuï formant part d’Espanya?”.

Sembla naïf, la fiscalia seguint el rastre de qualsevol correu electrònic i el president posant exemples de preguntes. Però a l’Estat li convé fer-nos abandonar qualsevol esperança de ser consultats en referèndum i avisar la Generalitat que si mai seu a la taula del diàleg serà per negociar els termes de la derrota, encara que això signifiqui ignorar les demanades de milions de ciutadans i tractar-los com a col·laboradors d’un delicte, el delicte de posar les urnes. I al Govern de Catalunya li convé mostrar una inalterable voluntat de convocar el referèndum, encara que això sigui entrar en territoris desconeguts que sempre fan algun grau d’angúnia.

Seran, doncs, la por contra la il·lusió, la dissuasió contra el convenciment, els tribunals contra la voluntat popular. Sempre hem dit que l’Estat no és que s’equivoqui, sinó que fa trampa quan parla del procés i diu que tot és culpa d’uns polítics embogits, com si els milions llargs de catalans mobilitzats aquests anys no existissin ni pensessin pel seu compte. Doncs no, existim i pensem i caldrà pensar com existim, per tal que l’Estat entengui que no pot tractar Catalunya com un problema d’ordre públic, com una amenaça a la seguretat interior, o com un problema que se soluciona amb unes tardanes inversions que tenia l’obligació de fer.