L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una condemna inútil'

Vint-i-quatre hores després de la condemna a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N, cal fer-hi algunes consideracions.

La primera sobre la sentència, que diu que els condemnats van pervertir els principis democràtics de divisió i equilibri de poders. Des del nostre punt de vista, en el 9-N, el primer que va pervertir el principi democràtic de la divisió de poders ha estat el poder executiu espanyol, o sigui el govern espanyol.

Encara el dia anterior, Rajoy va menystenir el 9-N. En l’argumentari de la Moncloa, amb el qual diaris com ‘El País’ van fer el seu titular de portada d’aquell dia, el 9-N era un “exercici inútil”. Però ah, quan van veure que 2,34 milions de persones anaven a votar, quan van veure que Mas se’n feia responsable, quan van veure centenars de periodistes de tot el món acreditats en una roda de premsa a Montjuïc, aleshores van pervertir la separació de poders. És la presidenta del PP de Catalunya la que anuncia els delictes pels quals Mas pot ser jutjat. És el govern espanyol el que hi insisteix, fins a provocar el cessament del fiscal general de l’Estat perquè la fiscalia, que no ho volia fer, denunciï Mas. I més endavant, és el mateix govern espanyol el que torna a pervertir la separació de poders quan porta al Congrés una reforma exprés i ‘ex profeso’ per a Catalunya, i la guanya només amb els seus vots, sense consensuar-ho amb ningú, perquè el TC sigui una mena de tribunal penal més, que és una atribució de poders tan anòmala que el Consell d’Europa ha dit aquest cap de setmana a Madrid que allò “hauria de ser l’excepció”. Això per no parlar de la perversió gravada del ministre de l’Interior, o sigui, d’un membre del poder executiu oferint-se perquè la fiscalia (un cos del poder judicial) afini un dossier contra un adversari polític. Qui perverteix, aquí, la separació de poders?

Una segona consideració és sobre l’èmfasi amb què els favorables a la condemna puntualitzen que aquí no s’ha condemnat Mas per haver posat les urnes sinó per haver desobeït. En primer lloc, diuen els penalistes que perquè hi hagués desobediència calia una ordre del TC dirigida a una persona concreta i diferents requeriments. No va ser el cas. Però és que a més, de les actuacions de Mas, Ortega i Rigau no se’n va derivar ni un assassinat, ni un robatori, sinó un procés de participació sense conseqüències legals. Són les urnes, sobretot les urnes fetes servir massivament, el que el govern espanyol no pot tolerar i per això força l’inici de les actuacions de la justícia. Esclar que a Mas, Ortega i Rigau se’ls condemna per haver posat unes urnes.

A fil d’aquest argument, s’afirma que a Espanya no es persegueixen políticament les idees. Sempre que no aspiris a fer que les teves idees esdevinguin realitat.

És interessant comprovar avui a algunes portades aquesta pulsió tan pròpia de la cultura política espanyola de “mort el gos, s’ha acabat la ràbia”, o sigui, Mas inhabilitat, és el sobiranisme el que s’ha inhabilitat. I aquí s’acaba el 9-N. Doncs no, no s’acaba ni el 9-N ni Catalunya. La història és plena d’episodis que ho demostren, i en circumstàncies bastant més dramàtiques que les d’ara. “És que Mas, ara, no es pot presentar”. És que Catalunya s’acaba amb Mas?

S’alcen veus, aquest matí també, perquè la política i no la justícia resolgui el plet entre Cataluya i Espanya que es va començar a agreujar després de la sentència de l’Estatut del 2010. Bé, què posem sobre la taula? Què està disposat a negociar l’estat espanyol amb Catalunya? No hem sentit cap proposta de negociació. L’única oferta és continuar fiscalment ofegats, infraestructuralment perjudicats, políticament menystinguts. L’Espanya del PP, la del PSOE i la de Ciutadans, que són dues terceres parts del Congrés, és minoritària a Catalunya. No s’haurien de preguntar aquests partits per què és així, i com es pot cohabitar en aquesta situació?

Finalment, la condemna d’ahir contrasta amb l’alegria del 9-N, l’alegria de comprovar la capacitat de Catalunya d’enviar una missatge al món d’afirmació, modern i en pau. La condemna és una injustícia. La condemna sí que és inútil, a efectes de trobar una solució. Al contrari, agreuja la situació. La condemna és un menysteniment dels ciutadans que participen en democràcia. Es menystenen tots els que vàrem anar a votar. I que anirem a votar.