L'anàlisi d'Antoni Bassas: '10 d’octubre, el batec de la història'

Avui és el dia. El president Puigdemont compareix a les sis de la tarda al Parlament. Per poder-ho fer, s’ha hagut d’acollir a una fórmula que explica clarament quin és el nivell d’interferència de la justícia en els afers polítics: “Compareixença a petició pròpia per informar de la situació política actual”. Com que la llei del referèndum està suspesa, representa que d’una cosa real, que va existir, com els resultats del referèndum, no se’n pot parlar legalment. És ridícul.

En tot cas, ja no ve d’aquí, la qüestió central d’aquest dia és quina fórmula farà servir Puigdemont perquè els resultats de l’1 d’octubre tinguin conseqüències legals, és a dir, la proclamació de la independència, tenint en compte que bona part dels contactes internacionals li estan dient que la declaració pot ser una catàstrofe (per la resposta que hi donaria l’Estat), sobretot tenint en compte que aquests mateixos contactes diuen a Puigdemont que Catalunya té dret a fer el referèndum i que, per tant, no es precipiti.

Cadascuna de les opcions, declaració immediata, diferida, té raons de pes. I segurament, faci el que faci, Puigdemont no evitarà la confrontació, perquè és el terreny on l'Estat diu que vol jugar, i ja hem vist que sap com fer-ho. I això, a qualsevol polític responsable, l’amoïna. Algunes fonts internacionals han suggerit a Puigdemont que més que en una mediació (que és un concepte que Espanya troba humiliant i per tant seria massa prematur), potser seria més útil insistir en un "diàleg informal". El cas és que el discurs de Puigdemont d’aquesta tarda té, literalment, tota l’atenció internacional i l’esperem amb preocupació, donada la resposta de què sabem que l’Estat és capaç. És a dir, sabem que avui és un dia importantíssim per a la història de Catalunya, però és un dia que té un aire greu.

Certament, avui és un dia en què ens preguntem com hem arribat fins aquí. I hi ha un factor que em sembla clar: hem arribat aquí perquè l’Estat ha menystingut tots els senyals que de manera responsable li han estat enviats. Mirin, aviat farà deu anys que algú tan poc sospitós d’independentista com l’aleshores president José Montilla se’n va anar a Madrid i va dir: “La sensación de abandono que la sociedad catalana viene padeciendo puede minar gravemente la voluntad de Cataluña de ser punta de lanza del desarrollo económico de España”. Va parlar d’“el estado de ánimo colectivo que planea sobre Cataluña, de cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo...”, i va demanar “una respuesta política clara, sólida y convincente [...] si se quiere evitar un alejamiento de Cataluña que podría ser irreversible”. I va rematar-ho dient: “La primera prueba de lealtad institucional es advertir de las graves consecuencias políticas de una desafección emocional de Cataluña hacia España y hacia las instituciones comunes”. Va ser el famós discurs de Montilla sobre la desafecció.

Això és el 7 de novembre del 2007, fa deu anys. Sobre aquest fons que Enric Juliana va batejar com el “català emprenyat”, va arribar la sentència de l’Estatut, el 2010. És a dir, fa molt de temps que Catalunya crida l’atenció de l’Estat, primer en forma de malestar, després en forma de vot, i la resposta de l’Estat és que paguin i que callin. Què tenim avui, deu anys més tard? Almenys la meitat de la societat catalana fa un pensament alhora: ha arribat l’hora de l’emancipació. I una immensa majoria, on hi ha contraris a la independència, diu que voldria ser consultada en un referèndum acordat amb l’Estat. Una altra cosa és que tot això pugui fer-se com es va fer al Canadà o al Regne Unit o s’hagi de fer penosament com ho planteja un estat espanyol bloquejat per llegir els signes dels temps. Esperem de tothom, de nosaltres també, el millor en aquesta hora.