L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Especialistes a lluitar i sofrir. I a vèncer?'

Estem vivint un moment d’una extraordinària dificultat per a Catalunya, per diverses raons. La primera dificultat és que ens enfrontem a la mentida, i no a una mentida qualsevol, sinó a la mentida d’estat. Per exemple: encara no dono crèdit a l’escrit de la fiscalia alemanya en què demana l’extradició del president Puigdemont a Espanya. Afirma, textualment, que “les forces policials van assenyalar que, en vista dels violents enfrontaments que ja havien tingut lloc entre ciutadans i la Guàrdia Civil el 20 de setembre…” Violents enfrontaments? Em poden dir quins enfrontaments? Em poden dir quants guàrdies civils o quants manifestants van quedar ferits? És evident que el fiscal alemany ha comprat a pes els arguments de Llarena. “Violents enfrontaments?” Vull veure una sola imatge de “violents enfrontaments”. Però com es pot mentir tant! I llavors diu que després del que va passar aquell dia “era d’esperar que es produiria una escalada de violència l’1 d’octubre. I, malgrat això, el Govern de Catalunya va decidir permetre el referèndum”. Vejam, l’única escalada de violència que es podia preveure era la de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil enviades per Rajoy, perquè la gent volia votar en pau (i estic segur que els que no volien votar tampoc volien soroll). L’actuació policial ordenada pel govern espanyol va ser tan vergonyosa, tant, i aquí sí, tan violenta, que és clar que al govern espanyol se li fa insuportable i intenta encolomar-la als votants i a la Generalitat. Per què? Si sabien que la policia podia ser violenta, havien d’haver suspès el referèndum. En fi, espero que el tribunal alemany no es deixi emmetzinar per la mentida del fiscal.

És clar, d’episodis d’aquests que dius “quines mentides, quina vergonya”, n’hi ha a cabassos. Parlant de vergonyes, quatre ministres cantant l’himne de la Legió davant un Sant Crist portat per legionaris fan que Berlanga es quedés curt sobre el que pot arribar ser la vida pública espanyola.

O mires els pressupostos de l’Estat, que tornen a invertir a Catalunya un 13%. Un 13% quan el PIB de Catalunya és gairebé el 20% del PIB espanyol. O quan la població catalana és el 16%. Un 13% quan les exportacions catalanes són el 25% de les espanyoles. Res de “pluja de milions”.

És evident que Rajoy no té idees, excepte una, que la té molt clara i li ha anat molt bé: si vols mantenir-te en el poder no inventis, no arrisquis, no facis res. Això fa Rajoy, i ho fa molt bé; el problema és que pot batre el rècord de permanència al govern, però els problemes també baten rècords de permanència, perquè s’acumulen i s’agreugen.

La resposta a això, i a les celebracions de la Fundación Francisco Franco, són “quina vergonya”; tenim raons per votar si volem marxar d’un estat així.

Però si el moment és difícil per a Catalunya no és tan sols perquè l’Estat menteix o agredeix les llibertats, sinó perquè els partits polítics que tenen la majoria no troben la manera de prendre una decisió sobre qui investir i quin govern formar. I sobre com avançar a partir d’ara en els seus objectius polítics.

Els costa perquè tenen els líders a la presó. Perquè aquests líders a la presó tenen estratègies judicials que els obliguen i obligaran a declarar en seu judicial sobre les seves accions i això influirà en la política.

Els costa perquè són conscients que han comès molts errors, però no sempre coincideixen en quins i no els ve de gust haver de fer autocrítica quan l’Estat actua de manera autoritària.

Mirin, jo crec que el moment és prou greu (pensin que el rellotge per evitar unes noves eleccions ja corre) com per prendre decisions greus. Cal arribar a grans acords polítics amb els que no pensen exactament com tu. Cal evitar l’us de la paraula 'traïdor'. El sobiranisme té raons, però cal que les comparteixi com més gent millor. Detecto molta gent no ‘indepe’ tipa de la repressió i de l’abús de la presó preventiva, que comparteix les raons del sobiranisme per continuar dient que això va de democràcia. Doncs bé, cal enfrontar els propis errors, arribar a acords polítics amb generositat i avançar. No podem ser un país barallat amb la seva mala sort, un país que pensi que com pitjor, millor. Tenir raó (o raons) està molt bé, però cal posar-les al servei d’una estratègia guanyadora, perquè si no només serveixen per indignar-se. La frase del president Companys “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”, té tres components. Ara estem en el de lluitar i sofrir. I vèncer? Com es fa, en què consisteix?

Mirin, no és una cita d’autoritat, però, a vegades, quan sents algú del carrer fent una explicació senzilla, se’t revela la realitat sense guarniments. Ahir, en una entrevista amb un ciclista, Luis Enrique, l’exentrenador del Barça, va dir: "Ara no està ben vist dir-ho, però els catalans són l'hòstia, les persones, la ciutat... estan molt avançats al que és Espanya en general. Són educats, respectuosos, molt treballadors, allà seguiré". Com posem tot això al servei d’avançar? Amb la indignació, per més justa que sigui, no en tenim prou.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.