L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Fent-li la feina a l'Estat'
Aquesta setmana que comença avui és de caixa o faixa per a la sort immediata del procés. Dimecres comença el ple dels pressupostos, i per tant queden menys de 48 hores perquè la CUP retiri o no l’esmena a la totalitat que va presentar. Si no la retira, els primers comptes del conseller d’Economia i vicepresident Junqueras, els primers comptes de Junts pel Sí, no hauran ni vist la llum, i el govern de Puigdemont haurà de governar amb pressupostos prorrogats. Dimarts es tornarà a reunir el consell polític de la CUP. Hi ha assembles territorials que no veuen clar mantenir el veto als pressupostos, però segons el que expliquem avui, no serà fàcil que hi hagi un canvi d’opinió.
El fracàs serà descriptible: les conseqüències polítiques poden acabar provocant unes eleccions anticipades –que no es podrien convocar per llei fins a l’agost, perquè ha de passar almenys un any des de les últimes–, i els efectes en la moral col·lectiva del 48% per la independència són impredictibles.
I encara que en matèria de disgustos causats per les files sobiranistes el ciutadà corrent ja està curat d’espants, la situació d’ara es fa difícil d’entendre si es contempla des del sentit comú. I quan dic sentit comú, dic notícies com aquesta que obre avui la portada del l’ARA: “L’Estat inverteix a Catalunya un 40% per sota de la mitjana”. El govern espanyol va gastar 163 euros per espanyol el 2015. Per cada català, 99 euros i mig.
Saben d’on surten aquestes dades? Del govern espanyol. Són d’un informe sobre la inversió pública per territoris del 2015. Aquí ho tenen, en aquesta gràfica, per sota de la mitjana en inversió per comunitats hi ha, quart per la cua, les Illes Balears; antepenúltim, Catalunya; penúltim, el País Valencià, últim, les Illes Canàries. I no se’n vagin, que encara n’hi ha més. Em refereixo a l’escàndol de l’execució final. El 2015, el govern espanyol va pressupostar inversions per valor de 1.040 milions d’euros a Catalunya, però a l’hora de la veritat, només en va executar el 70%, 736 milions. Acudit final: a la Comunitat de Madrid va pressupostar 856 milions i en va executar 1.092, un 27% més.
Queda bastant clar que els catalans tenim un greu problema de reconeixement en tots els sentits de l’estat que paguem a preu d’or. Així, ¿algú pot explicar com és que la CUP pot ser capaç d’etzibar una cop tan dolorós a la ja tan fràgil majoria parlamentària per la independència? I, en general, ¿per què la unitat d’acció política que ha estat clamorosa i massiva al carrer costa tant de convertir en acció política?
Entenguem-nos: les raons per les quals centenars de milers de catalans han arribat a la conclusió que la sortida és la independència continuen sent vàlides, sòlides, fonamentades. O sigui, el problema continuarà viu, per més que cada dia que passa l’altra cantó del sobiranisme es fregui les mans amb el bloqueig dels pressupostos. Justament per això encara fa més mal que un problema viu –del qual tothom n’ha pres consciència– no tingui una resposta viva, il·lusionada i serena.
