Rajoy ho ha tornat a fer: abans de les eleccions va prometre que abaixaria els impostos i ahir els va tornar a apujar: en concret, obligarà les empreses a avançar l’impost de societats. Rajoy va prometre abaixar l’impost de societats un 10% per a petites i mitjanes empreses. I abans de les eleccions va aprovar una llei per la qual s’eliminaven els pagaments a compte de l’impost de les empreses, sobretot les que facturaven més, ja que no havien d’anticipar cada tres mesos una part dels seus beneficis a Hisenda. Doncs no, hauran de tornar a avançar aquests diners perquè Brussel·les li ha dit al govern espanyol que no estava complint amb el dèficit. Espanya tenia un 4,2% de dèficit acordat amb la UE i ja havia arribat al 5,1%, i per això Brussel·les ha obert a Madrid un procediment d’infracció que pot acabar amb una multa, que potser acabarà sent de zero euros, però que serà una multa. Total, que les empreses avançaran a Hisenda 6.000 milions perquè pugui ajustar el dèficit.
En resum, tenim un govern espanyol (en funcions) que no compleix amb Europa ni amb les promeses que fa als seus electors, i això ja és la segona vegada que ho fa. El 2012 va dir que no apujaria l’IVA i el va apujar, adduint que les circumstàncies havien canviat.
Tenim un govern espanyol en funcions que, amb la inestimable complicitat de la resta de partits, ha aconseguit que no sigui un escàndol de proporcions internacionals que un ministre de l’Interior participi en converses per destruir (cita textual) adversaris polítics. Avui mateix, un càrrec del PP deia a TV3 que com que res del que surt a les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso va acabar produint-se, ja es veu que allò no devia tenir gaire importància.
Però ni l’incompliment de promeses electorals, ni la maquinació d’un ministre que implica el president, la Policia i la Fiscalia (pel cap baix), ni els inacabables casos de corrupció que afecten el PP impedeixen que Rajoy estigui negociant la investidura. Probablement perquè la diferència entre Rajoy i la resta d’aspirants és que ell mai no ha pretès aparèixer com el més llest, sinó com el que té més sentit comú, el de “si s’ha fet així tota la vida per alguna cosa deu ser”. Rajoy no va de telegènic com Sánchez, ni d’espavilat guanyador de concursos de debat universitari com Rivera, ni molt menys de deixeble de revolucionari com Iglesias. I una part d’Espanya, la minoria més gran, està encantada amb ell i la seva seguretat d’home de províncies. Doncs aquest home és el que ens espera. Encara no té els vots ni les abstencions que calen per formar govern (de moment només ha estovat Ciutadans) però no li tremola el pols a l’hora d’amenaçar sense dir-ho amb unes terceres eleccions perquè, precisament, el posat del sentit comú que no hi torni a haver eleccions juga al seu favor. Va guanyar més de catorze diputats respecte a les eleccions del desembre.
Aquest home és el futur que ens espera. Que vol dir que ens espera més del mateix: cap flexibilitat per negociar, l’arrogància mal dissimulada del que “inventen ellos”, l’Espanya on, en privat i en públic, molta gent s’enriu de la separació de poders. No ens deixem confondre per la normalitat amb què tot això ha estat passant. No és normal, però sobretot no és desitjable, i menys per a Catalunya.