L'anàlisi d'Antoni Bassas: '87 milions, el cost de la violència de l'Estat'

Pensin en l’exercici més difícil: arrenglerar les cares del cub de Rubik, acabar un sudoku samurai o entrar a Barcelona un matí plujós. Tot això són jocs de nens comparat amb la legislatura que ens espera. El govern espanyol exigeix normalitat, la majoria independentista voldria normalitat però la normalitat és i serà, senzillament, impossible.

Fins i tot passem per alt que les eleccions les va convocar Rajoy a través del 155, que la campanya es va celebrar amb líders en una presó preventiva, que és un abús de llei, o a l’exili. Que a uns avis i àvies de Reus els van prohibir manifestar-se i ahir la Junta Electoral els va donar la raó. Que milers de catalans a l’estranger van rebre les paperetes per votar un mes després, o no les van rebre mai. Que s’han gastat 87 milions per pagar el desplegament dels Piolins que van venir a pegar població pacífica, en el marc de l’orgia de l’“a por ellos!”, o “fot-li, que són catalans”. És igual, el resultat va ser que l’independentisme va tornar a guanyar. Que va treure més vots que l’1 d’octubre, aquell referèndum que es va celebrar i sobre el qual els propagadors de la mentida deien que hi havia gent que havia votat dues vegades. És igual, el sobiranisme guanya i, en conseqüència, ahir es constitueix el Parlament. Oblidem, fins i tot, que la votació d’ahir es va haver de celebrar amb el vot delegat de tres diputats a la presó i, com que l’aritmètica ho permetia, la majoria no va forçar el reglament i va demanar la delegació de vot de cinc diputats que són a Bèlgica. El cas és que el nou president resulta que és un diputat d’aquesta majoria absoluta revalidada, el republicà Roger Torrent.

Fins aquí, hem hagut d’oblidar molt. Però ja no podrem oblidar més. Aquí s’acaba la il·lusió de normalitat. Per què ara, si això fos normal, la seqüència normal seria: 1) eleccions guanyades per l’independentisme, 2) presidència del Parlament per a Roger Torrent, 3) presidència de la Generalitat per Carles Puigdemont. Però l’estat espanyol, el PP, Ciutadans, el PSOE, els grans propagandistes de la normalitat, què diuen? Que Puigdemont no pot ser investit. Els és igual que hagi obtingut vora d’un milió de vots i que sigui, ara com ara, l’únic diputat que té els vots necessaris per ser president de la Generalitat. I això, és clar, no és normal. Avui mateix, Soraya ha dit “adoptarem les decisions que calgui perquè la investidura de Puigdemont no es produeixi”. O sigui que el candidat de la majoria, sorgit d’unes eleccions jugades amb el reglament de l’Estat i l’àrbitre en contra de la majoria, no podrà ser investit. Això no és normal. Això és voler tornar a guanyar als despatxos el que no saben guanyar a les urnes.

La demonització de Puigdemont continua. La deshumanització de l’adversari polític, com si fos un enemic de guerra, continua. Mirin quines portades avui:

A ‘La Razón’: “Un Parlament preso de Puigdemont”. On s’és vist que es digui que un parlament és presoner del que ha guanyat en bona llei i pretén, en conseqüència, investir-se?

A ‘El Mundo’:

“Esquerra toma el control del Parlament”, com el que fa un cop d’estat, com si no fos normal que un partit de la majoria posés el president del Parlament. Però el premi se l’emporta, com cada dia, des de fa uns mesos, ‘El País’:

“Los separatistas amenzan con Puigdemont o elecciones”. Com pot amenaçar-se amb un polític democràtic escollit democràticament per la majoria? Ara s’entén perquè Rajoy donava l’altre dia les gràcies al mitjans. Com pot invocar-se la normalitat si el que és normal en democràcia –que és que qui té els vots governa– no pot ser possible a Catalunya?

Mirin, ahir tots vàrem valorar la contenció mil·limetrada del discurs del president Torrent. Va parlar de “cosir” la societat catalana. No va acabar amb un “Visca la República Catalana!” com va fer la seva predecessora Forcadell; va acabar amb un parell de visques tan neutres com els de “visca la democràcia” i “visca Catalunya”. Tan neutre que a la CUP li sembla poc, no hi veu el mandat de l’1 d’octubre. Però no perdin de vista l’espasa que penja sobre Torrent i sobre Esquerra: la presó de Junqueras. A la vista de l’arbitrarietat amb què la justícia el manté a la presó, qualsevol cosa que digui Torrent o faci el Parlament pot deixar a la presó Junqueras (i també Forn, Sánchez i Cuixart) una temporada més llarga. O sigui, Torrent i Esquerra faran política coartats per la justícia. Qui pot dir que això és normal?

En el terreny dels símbols: és normal que els diputats de Ciutadans no cantin l’himne? Avui Arrimadas ha dit a TV3 que són lliures de fer-ho, que ells no el xiulen (no com altres) i que li fa angúnia que es controli qui canta i qui no. Estimada cap de l’oposició: vostès són lliures de fer-ho, Sí, però vostè diu que vol ser la presidenta de tots els catalans, i tots els catalans tenen un himne. Vostès no el xiulen, però vostès no són aficionats en un estadi, són diputats del Parlament de Catalunya. Li fa angúnia que se la controli. Se’n diu premsa lliure, control del poder a través dels mitjans de comunicació en una societat democràtica. Vostès no canten i la premsa ho explica. O és que volen controlar els mitjans? Avui li ha tocat a vostè, demà li tocarà a un altre.

No ens enganyem, la normalitat, l’estranya normalitat d’ahir s’ha acabat. S’ha acabat ja des del moment en què la majoria està veient com pot investir el candidat guanyador que l’Estat està deshumanitzant i prohibint que sigui president. La normalitat s’ha acabat des del moment que Rajoy posa la justícia a fer la política que ell no vol fer perquè li tregui del davant els adversaris que el guanyen a les eleccions fins a reduir-lo a quatre diputats a base de presons, inhabilitacions i exilis.

L’Estat és fort perquè té la força. No perquè tingui els vots ni les raons, almenys, no totes les raons. L’Estat té la força. Els vots els té Puigdemont. En aquestes condicions, tinguem-ho clar, la normalitat és impossible, fer política és molt difícil però persistir és obligatori. Intentar-ho és obligatori. A tots aquells que es pregunten què cal fer, la resposta és persistir. I no cedir ni un pam de tot el poder possible, inclosa la presidència de la Generalitat, on ha de quedar clar que, de moment, el candidat és Puigdemont, el president que hi havia.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.