L'anàlisi d'Antoni Bassas: "No facin malbé la paraula 'diàleg'"
"Què vol dir fer gestos? No se sap"
Últimament ens hem començat a preguntar de què parlem quan parlem de “diàleg” entre els governs espanyol i català, i hem mostrat el nostre escepticisme sobre la profunditat d’aquest desgel. Doncs bé, sembla que per començar, aquest escepticisme està més que justificat. N’hi ha prou de veure un parell de portades. La primera és de 'La Razón', de dijous passat: “Rajoy valora fer gestos cap al 'sentiment català'".
Notin que no anuncia cap acció concreta sinó una intenció: Rajoy “valora”. S’ho està pensant. I què valora? “Fer gestos”. Què vol dir fer gestos? No se sap, però com el seu nom indica, un gest és un moviment corporal per fer més expressiu el llenguatge. O sigui “valorar fer gestos” seria encara menys que crear una subcomissió o enviar un ram de flors, però el pitjor ve ara: “Valora fer gestos cap al “sentiment català”. És veure això del “sentiment català” i arrencar a córrer. “Sentiment català” no queda gaire lluny d’allò que deia el franquisme de las “peculiaridades regionales bien entendidas”. Què vol dir “sentiment català”? Deu voler dir sentiment d’identitat pròpia, però això no es pot dir, de manera que ho deixem en “sentiment”. En fi, podríem burxar una bona estona en la frase però sona a considerar els catalans un grup de romàntics que senten coses.
Això era dijous. L’altra portada és aquesta de 'La Vanguardia', d’ahir: “El govern es planteja un gest en favor de la llengua catalana”. Notin que continuem movent-nos en la categoria de possibles (“es planteja”), en la categoria de gestos, i en favor de la llengua catalana. Si prenguéssim seriosament aquesta possibilitat caldria recordar-li al govern espanyol del PP que que ni posant tot el govern a gesticular amb totes les extremitats alhora durant tota la setmana del pont de la Constitució aconseguiria esborrar no els gestos, sinó tota la legislació que ha portat a voler separar el català del valencià, a crear el LAPAO, a acabar amb l’ensenyament en català a les Illes, a fer la llei Wert i, en general, a l’actitud de tota la vida davant el català, tan ben expressada pels manifestants del PP celebrant una victòria d’Aznar al crit de “Pujol, enano, habla en castellano”, que és la versió moderneta de l’“hable en cristiano” del franquisme.
No sé si ho diuen com un globus sonda, vejam com ens ho prenem, però intentar acabar amb la demanda de referèndum, amb el 9-N, amb milions de persones al carrer repetidament des del 2012 fent gestos sentimentals o amb la llengua és una formidable presa de pèl.
El govern espanyol té totes les antenes que vol, a Catalunya. Totes les antenes, les reals i les figurades. Ha vist que un 48% de la gent van votar partits per la independència i van donar-los una majoria absoluta al Parlament el 27 de setembre de l’any passat. Sap perfectament què passa i per què passa. Ja sabia el que passava fa anys, quan la demanda catalana no era referèndum, ni tan sols pacte fiscal, i la va menysprear i combatre engegant una irresponsable onada d’anticatalanisme. Gestos amb els sentiments i la llengua són una broma, per dir-ho suaument. Saben que és imprescindible reconèixer Catalunya com a nació, establir una relació bilateral que inclogui la lliure disposició del seu esforç fiscal. I posar tot això a referèndum. No facin malbé una paraula tan important com ‘diàleg’.