L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La imatge dels policies corrent cap al perill'

Avui els volia comentar un parell de coses però els meus ulls han quedat atrapats per una imatge.

Per exemple, volia comentar-los que la setmana passada vaig estar a Gibraltar. Aquella és una història diferent de la nostra, per més que la platja on van desembarcar els catalans a començaments del segle XVII encara es digui “platja dels catalans”. I la situació política també és diferent. Però hi vaig sentir una música coneguda: va ser quan em deien que Espanya no s’ha esforçat per seduir-los mai, que no entenen com Espanya complica tant la vida als més de 10.000 espanyols que entren cada dia a treballar a Gibraltar perquè a la Línea no hi ha feina. I que com més els ha collat Espanya, més lluny se n’han sentit, ells que parlen castellà amb l’accent d’un andalús, encara que sopin a dos quarts de vuit i enviïn els fills a estudiar la carrera a Anglaterra.

A propòsit d’això de la nul·la voluntat de seducció d’Espanya, els volia comentar, també, que ara que cada dia augmenta un mil·límetre la tensió entre Madrid i Barcelona, i sento retrets dels que diuen que no es pot parlar d’Espanya com si amb Espanya no hi hagués res a fer, és que em sembla d’una evidència empírica que l’única cosa que es pot fer és el que l’estat espanyol vulgui fer. Que no és que hi hagi o no el dret a la consulta, és que no hi ha ni la possibilitat de plantejar un canvi en profunditat de l’arquitectura de l’Estat.

Els volia comentar això i potser altres qüestions quan m’he trobat aquesta fotografia, firmada per Marina López, de l’Agència Catalana de Notícies.

Uns agents dels Mossos corren cap una sucursal de La Caixa a Girona, on havien entrat dos homes armats. Van prendre ostatges però en veure’s acorralats per la policia, van alliberar els ostatges i van ser detinguts pels agents.

La imatge evoca el drama humà dels que creuen que solucionaran algun problema atracant un banc, sí, però esclar, amb la seva temptativa criminal creen un perill imminent, un perill per vides humanes, la dels segrestats i la dels mateixos policies. Segur que situacions semblants a aquesta, de policies corrents, es donen sovint a Catalunya, però no sempre les veiem. Té un punt de sèrie televisiva aquesta imatge, més pròxima a societats amb armes com l’americana, que no pas a la catalana. Uns professionals corren cap al perill, corren en sentit contrari del que dictaria el sentit comú. Uns professionals es juguen el tipus per a la seguretat col·lectiva quan tots els altres mecanismes han fallat i només queda la força.

Dos homes armats intenten atracar un banc a Girona i s'acaben rendintHi ha molta gent que cada dia compleix seriosament amb les seves obligacions en aquest país. Hi ha molta gent que no va fent, que ha d’estar en forma, per no fallar en el moment inesperat en què li serà requerida la millor de les seves habilitats. Potser no són obligacions tan espectaculars, però segur que també són urgents, i totes importants. Potser si tots fem bé el que hem de fer no caldrà córrer. Però quan calgui córrer, que ens agafi desperts i a punt.