Els supervivents dels supervivents

BarcelonaLa cosa va anar més o menys així: ara fa uns mesos, Daniel Navarro, propietari d’ECC Ediciones, una editorial que publica, amb èxit, un munt de revistes de superherois, es va reunir amb el dibuixant Beà, el dissenyador gràfic d’ El Víbora Toni Ricart, Felipe Borrallo -de la desapareguda llibreria de còmics Makoki- i l’escriptor Rubén Lardín, i els va proposar d’editar-los una revista.

“Quina mena de revista?”. “La que vulgueu”, i per si no quedava clar, hi va afegir: “Feu el que us doni la gana. Jo no m’hi penso ficar”.

Els membres del nucli inicial, en un exercici d’irresponsabilitat admirable, convoquen antics dibuixants i guionistes supervivents d’El Víbora (“ Cómix para supervivientes ”, declarava el subtítol), alguns escriptors i artistes joves i gent que es movia al voltant d’aquesta mena de món del còmic underground, i els posen a treballar. Més o menys.

El primer de tot és decidir quina mena de revista fan. I aquí hi ha dues línies. La primera defensa fer una mena de fanzín, una revista de paper barat, autoeditada, que puguis portar plegada a la butxaca. L’altra proposa fer una revista gairebé de luxe: ben impresa, paper bo, que no es plegui... Guanya la segona opció.

O sigui que Borrayo, Beà, Toni Ricart, Lardín, Nazario, Vallès, Martí, Lulú Martorell, Onliyú, Pérez Andújar, Gallardo, Hoyuelos, Boldú, Flavita Banana, Mariscal, Max, Torices, Isa Feu i molts d’altres -que em perdonin els que no cito, però és que són una vuitantena-, encara que no s’acabin de creure que allò arribi a ser possible, comencen a aportar idees i propostes de tot tipus que exposen en unes trobades desendreçades, tumultuoses i molt poc efectives -“pura anarquia”, em diu algú-, on s’ha de decidir tot. Entre altres coses, qui decideix què. Una mica com les reunions esbojarrades d’ El Víbora, recorda algú, però amb 30 o 40 anys més i uns bon grapat de supervivents menys. I sense cobrar.

Però, encara que ningú no cobri ni un duro, aquella colla d’entusiastes s’ho prenen amb molta il·lusió, molts crits, algunes desercions i moltes cerveses. I baixades al bar, on un parell s’enamoren de la cambrera. I tot acompanyat de bastant d’escepticisme. Sobretot tenint en compte que el negoci de les revistes en general és una ruïna: no se’n venen. Si no són de superherois.

“Llavors per què ens la paguen?”. Rar, rar, rar. Fins i tot Daniel Navarro, l’editor, els promet que, si algun d’ells veu algun jove comprant la revista, els convidarà a sopar.

Què vol dir, això? Que els joves no la compraran? Que els autors es quedaran sense sopar? I si no la compren ells, els joves, qui la comprarà? Els nostàlgics d’ El Víbora? Jubilats tancats en geriàtrics?

“Qui sigui, però que surti, que surti, que surti.” Però abans l’han de batejar. “Com li posem? Com li posem?”. I després de moltes discussions -tot es discuteix moltíssim- li posen l’improbable nom de Lardín -“¿Per això tantes discussions?”-, que molta gent creurà que és un homenatge a Jordi Lardín, el famós davanter de l’Espanyol. “Doncs que s’ho pensin”.

I finalment Lardín surt. La revista. I encara que a la portada, directament sota del títol, afirmi “No vamos bien”, fa goig, expressió que, quan la llegeixin en aquesta crònica, horroritzarà els seus autors.

Més grossa que El Víbora, amb 48 pàgines de paper bo, a tot color, molt ben compaginada, amb la seva editorial i la seva secció de passatemps, amb una portada ocupada per una vinyeta fantàstica del Vallès i una tercera pàgina amb retrat de grup d’“ El peor consejo de redacción de la historia ”, Los Fabulosos Majaras, dibuixat pel Gallardo...

Què més es pot demanar? Doncs un interior ple d’irreverències, gamberrades, còmics, retrats, relats, entrevistes, columnes de no sé sap ben bé quina opinió, reculls de SMS, fotografies diverses, caricatures de Franco, peces amb sentit, peces sense, el fantasma d’ El Víbora passejant per algunes pàgines... I tot això per només tres euros.

I què més es pot demanar? Que es presenti amb tota la seva pompa i circumstància. O, almenys, amb uns parlaments, amb unes copes, amb una mica de càtering, en un local noble... I així es fa. Quan? On? Ahir, al Palau de la Virreina de la Rambla de Barcelona. Anem-hi.

Dijous 5 de març. Les set del vespre. El pati del palau és ple dels avis dels qui haurien de treure una revista canyera com Lardín enlloc de mirar tantes sèries. Mitjana d’edat tirant a elevada. Petit parlament de l’enginyós i incombustible Onliyú, salutacions cordials, somriures, abraçades, homes amb cueta, poques dones, molta felicitat de trobar-se, esperit de resistència, “som els que quedem”...

M’acosto al Daniel Navarro, l’editor, i li pregunto: “Com és que t’has embolicat a fer això?”. I em respon: “Per què no?”. Què pots dir quan et contesten així? Poca cosa. O una altra pregunta: “En traureu més números?” I resulta que sí. Quatre més. O cinc. O quatre i mig. Trimestrals. Un regal per a tots aquells que pensen, com diu la revista, que no anem bé. I fins i tot per als que pensen el contrari. Si n’hi ha. Al cap d’una estona me’n vaig cap a casa a escriure aquesta crònica que teniu a les mans i els deixo contents, feliços, vius. Supervivents.