L’art de desemmascarar

AdvocadaEscriu Bauman a L’art de la vida que és la soledat de l’ésser humà la que ofereix esperança per a ell mateix i per a la col·lectivitat. Això no implica cap certesa, però sí una oportunitat de progrés ètic i de creixement.

Hi ha circumstàncies a la vida que, sense triar-les, et suposen un nivell de patiment, soledat i humiliació que no creus poder resistir. L’ expressió del domini i de la crueltat, de la manera més descarnada i deshumanitzada. Aquell fenomen que es produeix senzillament perquè la condició humana individual segueix el joc al fenomen d’un poder antic, el del senyor feudal de l’Antic Règim, o al de les monarquies absolutes dels imperis o, senzillament, a un comitè estalinista.

I, en aquestes circumstàncies, és quan un es pregunta per què resistir-ho, per què no claudicar, per què no abandonar la responsabilitat per a la qual la gent t’ha votat. Aquesta bona gent que invocava Orwell, i que desconeix la brutícia immensa dels espais petits i grans de poder. I aleshores és quan es posa en marxa una inèrcia de resistència motivada per una veu interior que apel·la al sentit de servei, a la responsabilitat; per una veu amiga que diu: “No deixis que guanyin els malvats, no permetis que s’imposi la covardia i la mediocritat”.

I, a poc a poc, la soledat dura del moment viscut es va convertint, a força de resistència, de temps i de gestos individuals, en la possibilitat que els esdeveniments es vagin produint, pronunciant, oferint respostes. I que, amb això, es vagi desemmascarant la realitat i les persones, i amb això es pugui escriure la història.

El president Puigdemont està sol. En la seva més alta responsabilitat de govern a Catalunya va viure la soledat en moments clau i no va poder convocar eleccions per ratificar el resultat de l’1 d’octubre. Només ell sap què va passar els dies abans, les converses múltiples, el discurs del rei, la lluita per la llibertat dels Jordis, la impotència, la manca de suport, els errors comesos, la negativa del PP a retirar el 155. Després, el vertigen dels esdeveniments, la situació d’exili i els costos familiars, el patiment de ser testimoni de la presó del vicepresident i els consellers i conselleres, el procés judicial, i la certesa que el 155 està destruint el país i engolint les institucions. Enmig dels esdeveniments dues paraules podrien definir la seva posició: confiança i resistència.

Confiança en la política. Construeix una candidatura aplegant gent independent i alguns del PDECat, cap retret a ERC en la campanya, i una victòria ajustada contra tot pronòstic que garanteix un govern sobiranista. La seva estada a Brussel·les, qüestionada per molts, ha permès el recordatori simbòlic i permanent que el 21-D no implica normalitat democràtica. Que la gent va votar i tenim una societat fraccionada amb el projecte independentista, i això s’ha d’atendre, però que la canalització futura d’un canvi en l’estatus polític de Catalunya no té fàcil sortida. I que hi ha gent a la presó i un procés al Tribunal Suprem dramàtic. Confiança en el dret internacional, i en el vincle amb el principi democràtic, que el va portar a liderar un govern amb el projecte de la independència de Catalunya en l’eix del seu programa electoral.

I resistència. Puigdemont ha demostrat resistència constant, i obertura de mires polítiques oferint noves sortides a l’Estat amb apel·lació al pacte constant i ampliant el ventall del referèndum. Estiguis o no d’acord amb els seus postulats polítics, el que no es pot negar és que actua com un estadista. La seva lluita jurídica ha aconseguit que l’Estat retirés una petició d’euroordre i ha posat la justícia espanyola en un nivell de contradicció important en l’escenari europeu. El seu viatge a Dinamarca ha provocat una resolució judicial del Tribunal Suprem basada únicament en criteris d’oportunitat política. El Consell d’Estat ha sortit de l’hegemonia no donant suport al govern del PP, i ha condicionat el Tribunal Constitucional, que ha emès una resolució dura però no exempta d’oportunitat. El TC exigeix la presència del candidat a la investidura, però implícitament també reconeix que aquesta ha de ser efectiva i, per tant, s’ha de descartar en termes absoluts una possibilitat de mesura cautelar de presó provisional. Això ho ha d’explicitar per escrit el TS: amb risc de detenció no té sentit arriscar, perquè, si no es pot governar des de Brussel·les, menys es pot fer empresonat. Aleshores caldrà trobar una sortida que asseguri un govern democràtic i legítim. Molts demòcrates d’arreu observen aquesta evolució i accepten que això és revelador.

El plaer del compromís sedimenta amb el temps. Un home compromès està desemmascarant un Estat poderós que ostenta ara mateix el poder sobre persones i institucions. Ha desemmascarat una democràcia que s’allunya de la defensa dels drets fonamentals com a raó de ser de l’estat de dret.

Michel Foucault diu que la identitat no ens és donada. La construcció és el repte.