L’atac dels 'Panama boys'
Els motius de vergonya a compte de l’espècie humana no cessen, i això ens hauria de preocupar més del que aparentment ho està fent fins ara. A mesura que es desgranen informacions i noms vinculats amb els tristament cèlebres papers de Panamà, no és exagerat dir que podem veure que hem estat víctimes d’una estafa infinitament ramificada, d’escala planetària i d’una sevícia difícil de qualificar sense incórrer en un llenguatge no apte per al públic infantil.
Els 'Panama boys', que serien els beneficiaris de les múltiples trames i subtrames que es deriven d’aquest escàndol massiu, contrasten diguéssim que vivament amb els altres grans protagonistes de l’actualitat internacional, que no són altres que els refugiats sirians, africans i d’onsevulla que vinguin, que no fan més que topar amb expulsions igualment massives, amb fronteres blindades de mala manera i fins i tot amb tanques coronades amb ganivets, com la que miserablement exhibeix Espanya des de Ceuta. Ai, calla, que aquests que arriben a les costes espanyoles no són refugiats, sinó immigrants . Es veu que el matís és prou important per abonar polítiques directament antihumanes, com les que practica (en funcions) el govern d’Espanya amb els ministres Fernández Díaz i Margallo i, per descomptat, amb el president Rajoy al comandament de la catàstrofe. Abans que posar el crit al cel sobre Turquia, que també ho mereix, suggeresc que ens estripem una mica més les vestidures pel paper que estan exercint les elits dirigents espanyoles en aquestes dues històries: Panamà i refugiats, refugiats i Panamà, que per molt que es vulgui explicar que no tenen relació entre elles van invariablement interconnectades. Senzillament, l’opulència secreta i evasiva dels uns explica la notòria misèria dels altres, i una cosa no s’explica sense l’altra. Després s’hi poden superposar totes les sàvies anàlisis sociològiques, econòmiques i geopolítiques que es vulguin, i que a més són imprescindibles, però em temo que el resum d’aquesta situació recau en dos conceptes tan antics com la humanitat, tan primaris com un mal de ventre i que ens suggereixen, com el Dant a les portes de l’infern, que abandonem tota esperança. I em referesc a la cobdícia i a l’abús de poder, que quan s’ajunten resulten ser sovint letals, i més quan ho fan a gran escala.
No és aliè a aquest panorama d’indecència un tercer fenomen decisiu, que és el del desmuntatge sistemàtic, per no dir-ne la destrucció irresponsable, del que durant molts d’anys es varen conèixer com a classes mitjanes, per part de les que es fan dir democràcies occidentals. Pressions fiscals salvatges, mesures d’austeritat dissenyades i aplicades en un matí de mal humor, tensions territorials i/o nacionals com les que sense anar més lluny viu Catalunya, excessos a compte dels jubilats, dels autònoms i dels funcionaris, tot plegat ha donat una situació en què a la classe que figurava que representava i mantenia l’estat del benestar ja no li queda altra sortida que plorar pels racons. Les repercussions d’això les veiem a les fronteres d’Europa i a Panamà.
