Layret, Marçal, Rebull, Carulla

Aquest dilluns, 30 de novembre, va fer cent anys de l'assassinat de Francesc Layret, advocat obrerista i polític republicà. A Layret el van cosir a trets quatre sicaris –uns pistolers, en la terminologia de l'època– al mig del carrer Balmes de Barcelona, enviats per la patronal. Tenia quaranta anys i era un referent de les esquerres catalanes del moment: en teniu tota la informació a l'article de Sílvia Marimon Molas publicat en aquest diari, i també al que va publicar Pere Coromines l'any 1929 a La Campana de Gràcia, i que recupera Josep Maria Casasús a la seva secció Abans d'ara. La biografia que acaba de publicar el diputat de la CUP Vidal Aragonés, Francesc Layret. Vida, obra i pensament, aporta nova llum sobre el cas, inclosa la identitat dels assassins de Layret. Es va tractar, en qualsevol cas, d'un crim polític motivat per interessos econòmics.

Tanmateix, la infàmia comesa contra Francesc Layret no ha caigut en l'oblit i s'ha mantingut al llarg del temps no tan sols com a reivindicació de la figura del mateix Layret sinó també com un puntal, un referent de les esquerres i del pensament progressista. Maria-Mercè Marçal, una de les poetes catalanes més importants del segle XX (incloent-hi poetes dones i homes, evidentment), li va dedicar un poema, Vint bales, una elegia de ressons lorquians i d'una eloqüència encesa: “Vint bales foren, vint bales, / ai!, quan trencava la nit! / Dia trenta de novembre, / nit d'hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / Dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! / Segaren l'alè de l'aire! / Vint bales foren, vint bales! / Malhaja qui no ho recorda, / vint escorpins al seu pit! / Ai!, com sagnava la nit!” Maria-Mercè Marçal anomena Layret “la crossa del poble” perquè el polític patia una discapacitat que l'obligava a caminar amb crosses. Marçal també va dedicar un altre poema a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el líder anarcosindicalista que també va ser assassinat a trets, al carrer de la Cadena, a penes dos anys i mig més tard que Layret: “Cans i llops, les dents serrades! / Traïdors, les mans lligades! / Que surto per maleir / i la ira s'acarena, / ai, Seguí, / pel carrer de la Cadena”.

El poema dedicat a Layret va ser cantat per Teresa Rebull, la cantautora, pintora i activista exiliada a França que és un altre dels grans noms de dona en la història recent de la lluita catalana per les llibertats, i que el va incloure dins el seu disc Visca l'amor!, de títol i esperit deguts a Joan Salvat-Papasseit. Els versos de Marçal també van ser recitats, amb saviesa i sentiment, per Montserrat Carulla, la gran dama del teatre català que vam acomiadar tot just la setmana passada. I hi hauria molts més noms a afegir a la llista, però és bell –i també fa mal– de veure com així, en cent anys, de Layret a Carulla passant per Marçal i Rebull, es teixeix un fil vermell, un fil roig de dignitat humana que no s'arriba a rompre per molt que intentin tallar-lo.