Lectures nocturnes

Els anuncis d’internet em conviden darrerament a comprar tota mena de ginys per llegir més còmodament al llit. Faristols de fusta o de plàstic, recolzadors d’esquena, tota mena de coixins estranys, falques amb llum integrat i fins i tot una mena d’ulleres amb miralls, una mena de periscopi per poder llegir absolutament estirat i amb el llibre a la panxa, sense haver de forçar la postura. Si aprofundeixes una mica en l’oferta resulta obvi que la pràctica de llegir al llit no és sempre tan còmoda com sembla. A internet pots trobar fisioterapeutes que dissuadeixen d’aquesta pràctica o recomanen només unes postures concretes com a òptimes, després d’observar múltiples afectacions cervicals i lumbars en molts pacients.

Això ja ve de lluny. El 1908 la revista científica The Lancet publicava un article del Dr. Hugo Feilchenfeld, de Berlín, que desaconsellava el costum de llegir al llit, tot i que no era per afectacions a la musculatura sinó per problemes de vista. Feilchenfeld assegurava que emportar-se el llibre al llit era la manera més probable d’acabar perdent la vista. No era cap disbarat si tenim en compte que en aquella època els dormitoris tenien una llum més aviat escassa i molta gent llegia amb la claror tènue d’una espelma.

Va ser justament per les espelmes que la idea d’emportar-se els llibres al llit es va passar a considerar una pràctica imprudent. Encendre una petita flama al costat d’un llibre de paper i en un entorn de llençols i matalassos era sinònim de mort segura en cas de quedar-se adormit, una circumstància altament probable. El 1831 Lord Walsingham es va convertir en el cas paradigmàtic per desaconsellar la lectura nocturna. El diari The Spectator publicava que Mr. Wigrarn, el director de banc que vivia a la casa del seu costat, va alertar del desastre quan tornava de matinada d’una festa. La dona de Walsingham, cremada per les flames, va morir saltant per la finestra i al marit el van trobar calcinat al llit. The family monitor, una mena de guia domèstica del segle passat a Anglaterra, advertia dels perills d’emportar-se els llibres al llit. Aparentment era per evitar la mortalitat, però en realitat s’hi amagaven raons de moralitat. Ho demostra una dada que publicava The Atlantic en un article: dels 29.069 incendis que es van registrar a Londres entre el 1833 i el 1866, només 34 es van atribuir al fet de llegir al llit, pràcticament els mateixos que es van atribuir als gats que tombaven espelmes amb les seves corredisses.

A partir del moment que les classes més populars es van començar a alfabetitzar i que la lectura va deixar de ser un acte familiar a la vora del foc per convertir-se en un costum més aviat solitari, el fet que les persones es tanquessin al seu dormitori deixant volar la imaginació gràcies a la lectura era un acte sospitós. Especialment en les dones, que es podien veure arrossegades per somnis, fantasies i impulsos libidinosos, amb nocturnitat i traïdoria, que les allunyessin de les seves futures obligacions maritals.

Actualment el llibre s’ha substituït per les tauletes i els mòbils. Les sèries, el Candy Crush i, sobretot, el Twitter i l’Instagram han arrossegat la població a unes altres fantasies nocturnes més socials de les quals també en pots sortir escaldat.