Legalitat, ni excusa ni desconeixement
Professora de dret administratiuPoc m’hauria imaginat en els meus primers passos per la Facultat de Dret que veuria que el principi de legalitat adquiria tanta importància en els relats construïts tant des de faristols parlamentaris com en converses de cafè al nostre país.
Malgrat tot, ha estat així. El principi de legalitat ha esdevingut la medul·la vertebral del discurs de resposta del govern de l’Estat a les creixents demandes de resoldre el persistent conflicte i emparar les legítimes aspiracions del catalanisme social i polític de reconeixement i respecte a la nostra identitat i de la capacitat i voluntat de reforçar el nostre autogovern. Però els al·legats a la llei vigent han esdevingut, en boca del PP, la raó que impedia abordar la negociació sobre un problema que, d’altra banda, ha tardat a ser reconegut. La llei com a excusa per a l’immobilisme. Oblidant que quan la naturalesa dels problemes existents no permet trobar solució en les lleis vigents, la responsabilitat dels nostres representants és fer que la llei sigui “útil” i modificar-la perquè compleixi adequadament la funció com a eina de resolució dels conflictes que necessàriament existeixen en tota societat plural.
Els últims mesos també alguns d’aquells que defensen legítimament la necessitat que Catalunya esdevingui un estat independent, i de fer-ho mitjançant el referèndum de l’1-O, han situat el principi de legalitat en l’escena argumentativa, al·legant un suposat conflicte entre legalitat i democràcia i la necessitat de prioritzar el principi democràtic al principi de legalitat. Per aquesta via, han quedat justificades en el seu discurs actuacions com l’aprovació de decisions parlamentàries amb quòrums inferiors als legalment previstos, la supressió de tràmits preceptius que garanteixen la funció dels diputats i l’imprescindible pluralisme polític, o la decisió fins i tot de fer prevaler una llei del Parlament per sobre de l’Estatut d’Autonomia. Com si el desconeixement del principi de legalitat permetés assolir finalment les aspiracions defensades.
Però la realitat és tossuda. Els conflictes persisteixen i fins i tot s’agreugen quan es fa servir la llei com a excusa per no fer res o quan es pretén saltar-se la llei per obtenir-ho tot. Les dues dinàmiques són difícilment compatibles amb una democràcia de qualitat i impedeixen assolir l’objectiu últim de tota societat democràtica: resoldre els conflictes. Per això no es pot renunciar mai ni a fer política per negociar i acordar les solucions, ni a modificar les lleis tant com calgui per implantar-les.
