Legislar amb el cap fred
S’acaben de complir vint anys de la promulgació de la llei de responsabilitat penal del menor (LO 5/2000, de 12 de gener), cosa que ha passat totalment desapercebuda. Aquesta llei, que val a dir que va arribar amb vint anys d’endarreriment des de l’aprovació de la Constitució, va entrar en vigor quan governava el PP. En els gairebé dos anys de tramitació -durant els quals van sorgir múltiples debats parlamentaris, però especialment socials- tocàvem fusta perquè mentrestant no es produís cap succés greu protagonitzat per un menor que provoqués un enduriment de les mesures. Si hagués passat, no hi ha dubte que la llei seria diferent i no hauríem estat capaços de legislar amb el cap fred. Una dada: el projecte va entrar amb la proposta que els menors fossin responsables penals a partir dels tretze anys i finalment va fixar-se als catorze després d’introduir-hi una esmena del grup d’Esquerra Unida. Altres esmenes elevaven la possibilitat que s’apliqués la llei en alguns supòsits de 18 a 21 anys, però aquest tram, tot i que es va aprovar, mai va entrar en vigor.
El projecte de llei va ser ratificat per una àmplia majoria. El Partit Socialista, que al llarg de tot el debat va estar d’acord amb la filosofia de la llei, finalment va argumentar que preferia abstenir-se perquè no s’acompanyava d’un estudi que en garantís la viabilitat des del punt de vista econòmic.
Aquest text legislatiu va ser el resultat d’un acord entre diverses ideologies i tendències que perseguien una àmplia gamma d’objectius difícils de conciliar: salvaguardar els drets dels menors, augmentar-ne la responsabilitat i, arribat el cas, aplicar-los el càstig consegüent. Però alhora es volia treballar intensament en el terreny de l’educació com l’única sortida possible -no en va, la llei es defineix com a sancionadora/educativa-; aspirar a altres opcions com la mediació, o consagrar el principi d’intervenció mínima i reduir en xifres reals i de manera dràstica l’internament per a menors. Vint anys més tard, no és estrany meravellar-se que s’assolís un acord d’aquestes característiques, ja que avui un pacte similar en el terreny polític semblaria impossible. Ara bé, la legislació de menors pretenia ser l’avançada de la d’adults, cosa que no s’ha produït, almenys fins ara.
A partir del 2000 van començar anys difícils per a la nova llei. Els durs esdeveniments del País Basc van provocar canvis legislatius en matèria de terrorisme quan la llei encara no havia entrat en vigor. Així mateix, alguns terribles successos de morts violentes en mans de menors van sacsejar la societat però, si bé es van fer alguns canvis, se’n van aconseguir mantenir els principis fonamentals.
Potser per aquest motiu sempre he estat en contra de legislar en calent; és a dir, modificar el Codi Penal a cop d’esdeveniment. Quan es fa així, la majoria de vegades aquesta tendència al populisme punitiu imperant en la societat provoca un augment de les penes. Però ara l’anunci d’un canvi dels delictes de rebel·lió o sedició al Codi Penal desperta una nova possibilitat. El cas segurament és diferent de l’exposat anteriorment perquè es tracta d’una reforma que ja s’hauria d’haver fet fa molt temps.
I és que els delictes de rebel·lió i sedició en un estat democràtic estaven tan lluny de l’imaginari col·lectiu que mai no es va pensar a modificar-los. Ara que Europa ha posat en dubte determinades decisions, han sonat les alarmes. La complexitat d’aquests delictes i especialment del de sedició és que són d’una ambigüitat enorme i, per tant, interpretables. Però hem constatat que el problema no rau només en el marc teòric, ja que en la pràctica s’han acabat imposant les penes més greus, tot i que hi havia la possibilitat de modular-les.
D’altra banda, la coherència del tribunal alemany de Schleswig-Holstein quan va descartar el delicte de rebel·lió posava de manifest que la violència exigida era una altra. Ho he dit moltes vegades: menysprear-ho va ser un greu error.
Més enllà d’aquests casos concrets, en general a Espanya les penes continuen sent dures, encara que la població penitenciària s’ha reduït considerablement en els últims anys i, en conseqüència, també la densitat carcerària. La durada de les penes a l’Estat encara és el doble de la mitjana europea, si bé la presó preventiva està dos mesos per sota del conjunt d’Europa. A Espanya els presos solen passar una mitjana de 22 mesos a la presó, mentre que la mitjana europea és de 10,4 mesos. Però el problema fonamental continuen sent les llargues condemnes superiors a deu anys.
Entre les dades penitenciàries que ofereix el Consell d’Europa -presentades pel Dr. Marcelo Aebi, responsable dels informes estadístics del CE en matèria penal-, també hi ha xifres relatives al cost diari de la detenció d’una persona, que de mitjana puja a 103 euros. A Espanya aquest cost és de 65 euros al dia, lluny dels 3 euros que sembla que costa un reclús a Ucraïna, però també dels 380 euros de Suècia. No obstant això, en els informes s’apunta que la manera com es facin els càlculs pot modificar enormement les xifres.
Soc conscient que gairebé sempre acabo igual, però si determinats delictes són propis del segle XIX, també ho són les penes de presó plantejades com un aïllament i un càstig. Concebre la resposta penal d’una altra manera també és la gran assignatura pendent.