14/09/2018

I després de la gran crisi el món va canviar, cap a pitjor

BarcelonaEl 15 de setembre del 2008 va ser un autèntic 'dilluns negre', potser un dels pitjors de l'actual segle. Es va fer oficial la fallida del quart banc d'inversió dels Estats Units, el Lehman Brothers, per culpa de la seva insostenible exposició a les hipoteques porqueria. Tot i que hi va haver altres fites de la gran crisi financera abans o després, la caiguda de Lehman Brothers s'ha convertit en el símbol d'un crac que ha trasbalsat tota l'economia mundial. Aquella enginyeria financera sense control es va ensorrar de cop i va provocar una onada de destrucció que va impactar directament en la vida quotidiana de milions de persones a tot el món, amb una especial intensitat en les classes mitjanes dels Estats Units i d'Europa. Deu anys més tard, aquestes classes mitjanes són més pobres i, a més, les desigualtats socials entre els més rics i els més pobres s'han anat eixamplant.

Durant aquest deu anys, però, han passat més coses. S'ha demostrat que ni els grans experts econòmics ni els governs van saber preveure l'abast del perill, cosa que ha provocat una desconfiança encara més gran dels ciutadans cap als polítics, i també cap a les elits econòmiques. Els populismes i els moviments antisistema tant a la dreta com a l'esquerra han anat proliferant des de llavors i, en alguns casos, ara es comença a veure la seva arribada al poder en alguns països molt pròxims, com la mateixa Itàlia. També es va evidenciar que hi havia diverses solucions per sortir de la crisi i, ja amb la perspectiva del temps, sembla clar que la resposta nord-americana, ràpida i basada en estímuls econòmics a gran escala, ha donat més bons resultats macroeconòmics que l'europea, que va trigar més a dopar l'economia i va allargar així la sortida de la crisi.

Cargando
No hay anuncios

A més, a Europa s'hi va afegir la crisi del deute de l'euro, que, en un moment en què a l'altra banda de l'Atlàntic ja s'estava parlant de recuperació, va fer que al Vell Continent la situació s'enfosquís encara més. I, encara dins la Unió Europea, cada país hi ha respost a la seva manera, i Espanya ha sigut dels que més malament i més tard va afrontar una crisi que aquí tenia una versió pròpia amb una bombolla immobiliària que ja en els anys de bonança es veia insostenible. L'austeritat imposada sense concessions per Alemanya, que va comportar fins i tot un canvi exprés de l'ara intocable Constitució per blindar el sostre de dèficit, i el rescat bancari van provocar unes retallades en els serveis públics dels quals encara avui no ens hem refet. I altres països, com Grècia, en pateixen conseqüències encara pitjors.

Sembla mentida, mirat en perspectiva, tot el que ha anat passant aquests últims deu anys. Com de l'anàlisi inicial dels primers anys, en què de forma gairebé majoritària s'exigia un canvi de paradigma i s'albirava una transformació clara del neoliberalisme cap a versions més humanes del capitalisme, s'ha passat a acceptar les pitjors conseqüències d'aquell model com si no hi hagués alternativa. La pregunta avui és: ¿n'hem après alguna cosa? No està clar que sigui així.