L’emperador per als japonesos

Universitat de Hosei, TòquioJo em defineixo políticament com a liberal més proper a l’esquerra que no pas a la dreta. A les eleccions no votaria mai el Partit Liberal Demòcrata, que és el partit en el poder i que no és ni liberal ni demòcrata, però tampoc el Partit Comunista. Començo aquest article així perquè la figura d’emperador és tan ambigua que pot variar segons la posició de cadascú i de la situació política del moment. La Constitució japonesa defineix: “L’emperador és el símbol de l’estat i de la unitat del poble”. Per a la gent com jo és una figura no política i segurament innecessària. Per als dretans, en canvi, és la base per a un Japó segons el model d’abans de la Segona Guerra Mundial.

De fet, fins fa poc jo estava en contra del sistema mateix de l’emperador. No comprenia per què hem de mantenir la figura de què es van aprofitar els generals de l’exèrcit imperial nipó per dur a terme la guerra d’invasió als països veïns. Em semblava absurda la ficció de la nissaga única i ininterrompuda dels emperadors de més de 2.000 anys.

Tanmateix, la situació política està canviant a una velocitat vertiginosa. El PLD, liderat pel primer ministre Abe, ultraconservador, manté un nivell força alt de popularitat i intenta propel·lir la seva política perillosament revisionista i expansionista. Una prova molt clara n’és el nomenament de Tomomi Inada, coneguda com a ultradretana, com a ministra de Defensa.

En el 70è aniversari del final de la guerra, l’emperador va dir: “Crec que és molt important aprofitar aquesta ocasió per estudiar bé la història de la passada guerra, que va començar amb l’incident de Manxúria, i pensar com ha de ser el futur del Japó”. S’ha tornat més necessari que mai, perquè és una figura que necessiten també els conservadors dretans. Abans, quan em referia a l’emperador, no deia mai “Sa Majestat Emperador” sinó simplement “l’emperador”, però ara sí. Sortosament, el successor Naruhito sembla tenir també una mentalitat pacifista.