Els navahos de Monument Valley

Periodista especialitzat en viatgesMonument Valley és el millor paisatge del Far West americà que ens puguem imaginar. És al límit de l’estat d’Arizona amb el de Utah, al cor dels Estats Units, i el gran cineasta John Ford no es va cansar de mostrar-nos-el en 'westerns' tan excel·lents com 'Centaures del desert' (1956). Les roques verticals i vermelles de formes dramàtiques continuen enlluernant avui els viatgers, tot i que molts no sàpiguen que són al bell mig de la Navajo Nation. El nom navaho de Monument Valley és Tsé Bii’ Ndzisgaii, que vol dir 'vall de les roques'. És a uns set-cents quilòmetres de Las Vegas, i la veritat és que no hi pot haver un contrast més gran entre aquests dos punts del viatge. D’una banda, tenim la modernitat d’un parc temàtic per a adults que aposta per una arquitectura que, per damunt de tot, cridi l’atenció, per atreure els molts milions de dòlars del joc; de l’altra, un paisatge natural lligat al concepte de respecte a la terra que tenen els indis nord-americans.

En l’altiplà del Colorado, entre Arizona, Utah i Nou Mèxic, hi viuen avui uns tres-cents mil navahos, el que queda d’una nació índia –hi ha un total de 562 tribus índies reconegudes als Estats Units– que es va fer famosa la primavera del 1864 per la gran marxa a peu, de prop de cinc-cents quilòmetres, que van haver d’emprendre nou mil homes, dones i nens navahos fins a Fort Sumner, a Nou Mèxic, per ser internats a la reserva de Bosque Redondo. Aquella marxa dramàtica els va marcar com a poble, tot i que avui semblen viure resignats en reserves on les barraques i les autocaravanes han substituït els 'hogan', les cabanes de fang sec on vivien tradicionalment els navahos.

Al voltant de la vall, en algunes botigues pensades per als turistes, els indis hi solen vendre una artesania que consisteix en joies de plata, teles o catifes, però si es vol aprofundir en la història i la cultura dels navahos val la pena anar fins al Navajo Nation Museum, a Window Rock, o a l’impressionant Canyon de Chelly. Però anem a pams. En el camí de Las Vegas al Monument Valley, s’ha de parar obligatòriament al Navajo National Monument, on es pot veure el que queda d’un poble antic situat dins d’una gran cova, en un penya-segat de dos-cents metres d’altura. Les cases de pedra, que daten del segle XIII, conserven un aire de misteri que va molt enrere en el temps, molt més enllà del que anomenem el Descobriment d’Amèrica. Més endavant, al poblat navaho de Kayenta hi ha uns quants motels on val la pena passar-hi la nit si vols visitar Monument Valley sense pressa. També hi trobareu algunes botigues on venen llibres indis, artesania índia i la música repetitiva i hipnòtica característica dels rituals navahos. És un primer pas cap a l’excel·lència de Monument Valley.

Per als que prefereixin estar-se més a prop del gran escenari, el Goulding’s Lodge és l’hotel adequat. És una construcció discreta, horitzontal, que data del 1924 i compta amb un càmping al costat. Aquí és on s’allotjaven John Ford i John Wayne quan venien a Monument Valley a filmar algun dels seus espectaculars 'westerns'. El 'lodge' inclou un museu, inaugurat el 1989, on pots recordar els vells temps de la vall, les novel·les de l’Oest de Zane Grey i les pel·lícules que l’han fet famosa, amb un lloc estel·lar, esclar, per a John Ford i John Wayne. Per visitar la vall s’ha de pagar una entrada que et permet passejar en cotxe pels llocs més espectaculars, entre grans formacions rocoses i racons amagats. Fer-ho al vespre, quan el sol ho inunda tot amb una llum càlida i les ombres s’allargassen, és una meravella. A mesura que hi passeges et sents com si estiguessis immers en un 'western' de debò, o en pel·lícules com ara 'Easy rider' (1969), 'Retorn al futur III', filmada aquí per Robert Zemeckis el 1989, o 'The Eiger sanction' (1975), amb un jove Clint Eastwood escalant les columnes de la vall.

Però si el que volem és fugir del món del cinema i endinsar-nos en la història dels navahos, ens hem de desviar lluny, a uns 250 quilòmetres de distància, cap al Navajo Nation Museum, a Window Rock, construït el 1997 a prop del gran forat rodó de la roca. Una altra visita interessant és l’exposició sobre els Navajo Code Talkers, que és en un lloc curiós, el restaurant Burger King de Kayenta. Allà podem veure com els militars nord-americans van recórrer a l’idioma dels navahos per transmetre informació secreta durant la Segona Guerra Mundial. La llengua dels indis era incomprensible per als espies, com també ho era el basc, utilitzat aquells anys amb la mateixa finalitat.

Monument Valley és un escenari poderós i rogenc que el viatger no es cansa de contemplar. Rere cada roca sembla amagar-s’hi un d’aquells indis de les pel·lícules de John Ford, o el John Wayne que a 'Centaures del desert' empaita implacablement uns indis que han segrestat una noia blanca, amb tot el canvi personal que això li comporta. El paisatge, en aquest cas, és el missatge, podria dir Ford, un gran enamorat d’aquestes terres, on va filmar tantes pel·lícules.

Un altre paisatge poderós, no tan explotat pel cinema però també vinculat a la Navajo Nation, és el Canyon de Chelly, al nord-est d’Arizona. Està situat a uns 150 quilòmetres de Monument Valley, per unes carreteres on gairebé tot sembla remetre als indis navahos. Del poble anomenat Ganado, per exemple, s’explica que li van posar aquest nom després que un indi navaho vengués les seves terres a uns colons blancs i digués que havia “ganado mucho”. A les tanques publicitàries criden l’atenció cognoms com ara Yellowhorse o Blueeyes, de clar origen indi. La monotonia del paisatge, que sembla dissenyat per a una 'road movie' genuïnament nord-americana, a l’estil d’‘Easy rider' o 'Thelma i Lousie', es trenca en arribar a l’impressionant Canyon de Chelly, un congost de mides més discretes que el Grand Canyon, enfonsat a prop de la ruta, amb dues altes agulles que s’alcen al centre com una bandera, entre dos penya-segats.

El nom de Chelly en navaho vol dir 'dins de la roca', i no es pot negar que és molt encertat, ja que hi ha unes quantes cases construïdes fa molts anys en una escletxa de la roca, penjades a mig penya-segat. L’avantatge de visitar el Canyon de Chelly és que et permet repassar la història de la “llarga marxa” dels navahos, empresa el 1864 en unes condicions infames. Els indis van patir tant en aquella deportació que el 1870 el govern de Washington els va permetre tornar al congost que havia sigut la seva llar. Les quaranta famílies que encara hi viuen, i que en conreen les terres, són, de fet, descendents d’aquells indis.

En aquest escenari grandiós és impossible no pensar en la llarga decadència dels pobles indis dels Estats Units. Una bona part dels tres milions d’indis que encara hi ha en aquest país viuen avui en reserves, humiliats i a vegades alcoholitzats, amb els casinos com a mitjà per fer diners. És evident que la història no ha sigut justa amb ells, com ho prova l’anècdota que el gran Gerónimo, cap dels apatxes que entre el 1856 i el 1868 va lluitar contra les tropes nord-americanes i mexicanes, va acabar venent records als visitants blancs en una reserva de l’estat d’Oklahoma a començaments del segle XX. Va morir de pneumònia el 1909.