Quan les lesions imposen un nou camí

Barcelona“Després de cinc greus lesions de genoll, és el moment de dir adeu”. Així és com Andrea Esteban introdueix a les xarxes socials el seu missatge de comiat del futbol professional. Fa una setmana, la davantera de 23 anys va oferir una emotiva roda de premsa a la Ciutat Esportiva del València per explicar les raons per les quals plega després d’anys de lluita entre el quiròfan i el gimnàs. “És dur adonar-te que al futbol no existeix relació directa entre esforç i recompensa”, va llegir. Andrea Esteban no serà avui al Miniestadi (18 h, #Vamos) per disputar contra el Barça la 25a jornada de la Lliga Iberdrola.

El comiat d’Esteban no pretenia ser un missatge de rendició. Durant anys s’ha dedicat tant com ha pogut a complir el somni de ser professional, desafiant els pronòstics que la frenaven des del 2011. Tenia 14 anys quan va trencar-se el genoll per primer cop. Era la líder de la selecció valenciana, una atacant cridada a liderar la seva generació. Ràpida, dinàmica, amb un instint golejador imparable. Estava disputant l’Europeu sub-17 quan va sentir el primer mal gest al maleït genoll. Les següents vegades van tornar a frustrar-li grans plans amb la selecció espanyola el 2012 i el 2013, i es va perdre les primeres de moltes medalles que s’aniria penjant ‘la roja’ des de llavors.

Precisament contra el Barça va tornar a lesionar-se en unes semifinals de la Copa de la Reina amb el Llevant fa un parell de temporades. Al club granota va començar a compaginar les hores de rehabilitacions amb les banquetes, com a ajudant del B blaugrana. També va completar la carrera de fisioteràpia. Ara que ha penjat les botes definitivament, inicia una nova etapa com a professional vinculada al futbol, arran de gespa però sense vestir-se de curt. Serà l’encarregada de la sub-15 valenciana. “Començo a viure el futbol d’una altra manera, i el més important és que m’agrada, m’il·lusiona i m’omple”.

Del somni del Mundial, al quiròfan

“Em vaig sentir molt identificada amb l’Andrea, vaig empatitzar-hi totalment –confessa a l’ARA Sara Mérida–. Jo no vaig tenir el luxe d’acomiadar-me així, però tampoc sé si hauria pogut fer-ho. Admiro la fermesa i la força amb què va parlar l’Andrea. Conec el dolor que tenia dins, la ràbia, però aconsegueix ser conscient que deixar-ho és el que toca. A mi em va costar molt acceptar-ho tot". L’exjugadora, ara coordinadora de l’àrea de readaptació de l’equip femení de l’Espanyol, va patir la primera de les quatre lesions al genoll també l’any 2011. Feia poc que havia deixat el Vilanova per jugar al B de l’Espanyol. El tècnic del primer equip, Luis Carrión, va començar a fer-li lloc, i era habitual de la selecció catalana i de l’espanyola. Va ser bronze al Mundial de Trinitat i Tobago. “En un any i mig em va passar de tot, per això és tan dur assimilar que, de cop, se t’acaba el futbol. Quan ets adolescent i el futbol és tota la teva vida, haver-ho de deixar de manera involuntària és molt complicat d’entendre”.

Com Esteban, en la veu de Mérida es nota un punt de frustració. De sensació d’injustícia. “Feia prevenció, em cuidava l’alimentació i descansava bé. Vivia pel futbol. Sempre havia sigut molt conscient que volia ser professional”. Tenir un germà futbolista a casa hi va fer molt. Però va passar-li el mateix: un mal gir, un ‘crec’, tríada. Entre esperes per passar per quiròfan i tot va estar-se un any parada. El pitjor van ser després les recaigudes, amb afectacions al lligament creuat altre cop, més problemes de menisc. “Vaig bolcar-m’hi durant sis anys”, diu.

Va acabar dient prou, i va centrar-se en trobar altres vies per disfrutar del que li agrada. Va estudiar INEFC gràcies a la condició d’esportista d’alt rendiment després del Mundial, i fa poc que s’ha format amb un màster de readaptació. Als 25 anys està encantada amb la seva nova feina i agraeix als serveis mèdics del club periquito (dirigits per Manolo González) la seva aposta en l’àrea de prevenció. “Sento que tots els genolls són el meu, hi estic una mica obsessionada, però m’agradaria evitar al màxim casos com el que jo he viscut. Ara tenim més mitjans per analitzar descompensacions musculars, per controlar càrregues, per prevenir. Mai podrem evitar lesions, però si les podem minimitzar encara més, jo em sentiré satisfeta”. L’any 2017, la FCF comptabilitzava que les lesions de genoll representen el 17,6% del total. En dones, la lesió del lligament creuat es produeix tres vegades més que en homes, segons dades de la FIFA.

Mérida i Esteban coincideixen en una cosa: van tenir el talent que les destacava en la seva generació, però les lesions van impedir que els sortís bé l’aposta pel futbol com a jugadores. Ara avancen en un nou camí amb l’aprenentatge del vell. “Rebre cops tan durs quan ets jove et fa madurar molt i per això m’emprenya quan les que pugen no valoren el que tenen. Han de saber que són unes afortunades”.