L’esperit de la Il·lustració ressuscita

BarcelonaSi tenim en compte la importància actual d’un projecte online com és la Wikipedia -disponible, amb un nombre molt desigual d’accepcions, en gairebé 300 llengües-, pot semblar que l’enciclopedisme segueix ben viu. “És una enorme bossa de coneixement estructurat, un cervell de dades auxiliar que poca cosa té a veure amb l’Enciclopèdia que va aparèixer a França durant la segona meitat del segle XVIII -explica l’escriptor Gonzalo Torné, que acaba de publicar Breve antología de las entradas más significativas del magno proyecto de la Enciclopedia (Debate, 2017)-. La manera de consultar la Wikipedia és vertical: busques una entrada per omplir un buit concret. La manera de llegir l’ Enciclopèdia francesa, en canvi, és horitzontal. El que hi trobes és tan personal que et convida a seguir descobrint les opinions raonades dels enciclopedistes”.

Torné, de qui a principis d’any va arribar la novel·la Años felices (Anagrama), va començar a treballar en aquest projecte per encàrrec de Miguel Aguilar, editor de Debate. “Em va proposar de fer un llibre sobre el pensament del segle XVIII, però ens vam adonar que no hi havia cap antologia de l’Enciclopèdia que no fos de caràcter temàtic”, reconeix. L’antòleg i traductor presenta una setantena d’articles dels gairebé 72.000 de l’obra original -condensa en un volum de 400 pàgines les 18.000 de l’obra- amb la promesa que són “els que estan més ben escrits i els que tenen una intel·ligència més penetrant, siguin de l’àmbit que siguin”. Al volum, que també té un pròleg de Fernando Savater, el conegudíssim discurs preliminar de D’Alembert i el prefaci de Diderot a l’últim volum, s’aborden des de “qüestions filosòfiques i morals” -com ara la tolerància, la melancolia, l’optimisme, l’amistat i l’autoritat- fins a conceptes expressats amb una singularitat ressenyable -com ara els fòssils d’unicorn, els centaures, la xocolata i la cervesa-. D’aquesta última Denis Diderot escriu: “La seva invenció acostuma a atribuir-se als egipcis. Es diu que aquest poble, privat de les vinyes, perseguia el secret per imitar el vi i el va trobar en la fermentació del gra, que els sobrava en abundància. Així, fent d’aquesta privació una virtut, va ser com van inventar la cervesa”.

Escampar la raó

“Abans de treballar en aquest llibre coneixia sobretot la Il·lustració alemanya -diu Torné-. La diferència entre la Il·lustració alemanya i la francesa és que aquesta última ve d’una tradició molt llarga, basada en figures polivalents”. Entre aquests noms hi hauria els dos directors de l’Enciclopèdia, Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot: el primer era matemàtic i filòsof, i el segon va compaginar la literatura amb el pensament -entre els seus millors llibres hi ha Jacques el Fatalista -. “El projecte alemany de la Il·lustració se centra molt més en la filosofia, i el seu exponent principal és Immanuel Kant -diu l’antòleg-, encara que també hi trobem figures molt versàtils com Gotthold Ephraim Lessing, poeta, filòsof, dramaturg i crític literari”.

Torné considera que hi ha tres grans punts de contacte entre les diverses Il·lustracions que hi va haver en diversos països d’Europa des dels últims anys del segle XVII fins al final del segle XVIII, que s’arribaria a conèixer com a Segle de les Llums. “El primer és pensar les coses sense acceptar autoritats de manera acrítica, és a dir, escoltant els arguments de l’altre i donant-los valor si estan ben exposats, més enllà de la jerarquia -explica-. El segon és que els únics elements que poden entrar en una discussió són els racionals, i que cal deixar de banda els sentiments i el llenguatge privat. Tot el que no pot ser contrastat queda fora de la conversa. D’altra banda, els il·lustrats no admeten l’ofensa com un argument per deixar de raonar. Finalment, hi ha un tercer punt de contacte: la raó, que és molt dèbil, s’ha d’escampar, cal que arribi a totes les cases”.

A l’ Enciclopèdia francesa se li va avançar la britànica Chambers’ encyclopedia or universal dictionary of arts and sciences (1728). Inicialment concebuda com una traducció dels dos volums en llengua anglesa, va derivar en una empresa molt més ambiciosa dirigida per D’Alembert i Diderot, que acabaria ocupant 28 volums publicats entre 1751 i 1772. “La seva voluntat era oferir un almanac de tot el que se sabia llavors en un llenguatge accessible per a la majoria de lectors -diu Torné-. La circulació d’un saber secularitzat va molestar molt a les autoritats del moment. Des del començament hi va haver un intent de controlar-lo i d’escapçar-lo”. La situació dels enciclopedistes va ser complicada des del primer moment: “Diderot va començar a escriure’n les entrades mentre estava empresonat, i amb la prohibició expressa de no publicar mai més filosofia en vida. Voltaire estava exiliat. Rousseau estava a punt de començar la seva gira d’exilis, amb intents de lapidacions. El baró d’Holbach no podia obrir la boca en públic perquè era un ateu furibund...” A banda de les pressions externes, l’equip d’enciclopedistes -que es completava amb noms com François Quesnay i Jean-Edme Romilly- també va viure tensions internes. “La mateixa dinàmica del pensament il·lustrat, que fa que tot s’hagi de raonar, va crear moltes diferències de pensament entre ells -recorda-. D’Holbach no creia en Déu, però a Voltaire li semblava que els ateus estaven bojos”.

Condensar tot el coneixement

Una altra de les particularitats de l’ Enciclopèdia era que s’anava avançant alfabèticament sense tenir totes les entrades definides. “Va ser un autèntic work in progress. Si quan arribaven a la lletra E s’adonaven que no hi havien inclòs divinitat, es guardaven el concepte fins més endavant i el reciclaven quan arribaven a teologia ”. Per a Torné, una de les grans virtuts del projecte és “la capacitat de cartografiar coneixements molt diferents en un espai condensat”. Cita l’entrada corresponent als boscos sagrats: “S’hi parla de la natura, però també de religió i mitologia”.

“L’ Enciclopèdia va ser un gran monument que malauradament va desaparèixer força ràpid -diu Torné-. L’últim volum va sortir el 1772, i disset anys després la Revolució Francesa canviava el panorama de tal manera que aquella síntesi del coneixement del segle XVIII quedava d’alguna manera obsoleta. El Romanticisme acabaria de transformar l’esperit de la Il·lustració, entre altres motius perquè la poesia i l’assaig es van començar a barrejar i es va donar una importància creixent a les emocions”.

La mirada transformadora de Marina Garcés

“Si Kant, el 1784, anunciava que les societats europees estaven aleshores en temps d’il·lustració, avui nosaltres podem dir que estem, en el planeta sencer, en temps d’antiil·lustració”. Aquestes paraules es poden llegir al preàmbul de l’últim assaig de la filòsofa Marina Garcés, que acaba d’aparèixer a la col·lecció Nous Quaderns Anagrama. Nova il·lustració radical, un text d’una vuitantena de pàgines -intens, ple d’idees enlluernadores-, s’aproxima a la societat actual i traça unes quantes possibilitats de futur per acabar amb la “condició pòstuma” que impera en el present. “El nostre post- és el que ve després del després, un post- pòstum -escriu l’autora-, un temps de pròrroga que ens donem quan ja hem concebut i en part hem acceptat la possibilitat real del nostre final”.

Si la postmodernitat es va caracteritzar per la sensació de viure en un present etern, l’actualitat ha posat en marxa un no-temps desesperançat, un carreró sense sortida del qual cal sortir apel·lant a un dels grans motors de la Il·lustració, “el combat contra la credulitat i els seus corresponents efectes de dominació”. Per plantar cara a problemes contemporanis com la intel·ligència delegada, la servitud cultural o les neutralitzacions de la crítica, és crucial trobar la manera de transformar les humanitats, i Garcés considera que això passarà quan se superi “la dicotomia entre ciències i lletres”, s’abandoni “l’actitud defensiva” o bé de “constricció i penediment”, i es deixi enrere “l’imperialisme eurocèntric i patriarcal”. Cal treballar, en definitiva, “en una aliança de sabers que conjuguin la incredulitat i la confiança”.

Una tria de fragments memorables de l'Enciclopèdia

Amistat

“Del tracte purament mental entre dos homes se’n diu ser coneguts ; el tracte que involucra el cor, en el qual un també s’interessa per la felicitat de l’altre, és el que coneixem com a amistat ”.

Fàcil

“La paraula fàcil només és un insult per a la dona; en un context social, dir que un home és fàcil pot entendre’s com una espècie d’elogi”.

Felicitat

“Alguns autors asseguren que la felicitat és un estat al qual només poden accedir els rics, que l’alegria és per als pobres i la benaventurança per als pobres d’esperit”.

Gelosia

“És una inquietud de l’ànima que ens empeny a envejar la glòria, la felicitat i el talent dels altres [...]. Aquesta passió, tan cruel com mesquina, és el signe inequívoc que desconfiem dels nostres propis mèrits, i la confessió tàcita de com ens rosega la superioritat del rival”.

Melancolia

“Aquesta malaltia presenta símptomes diversos, però té un tret comú: empeny els malalts a un deliri [...] sense febre ni fúria, dominat per una tristesa insuperable, un estat d’ànim baix, la misantropia i un desig invencible d’estar sol”.

Periodista

“No n’hi ha prou que un periodista tingui coneixements, també ha de ser just”.

Tolerància

“La tolerància acostuma a ser la virtut de tots els dèbils, que no tenen més remei que viure a prop dels seus semblants”.

Virtut

“El meu consell és que il·luminis la ment i escoltis la raó, que t’alliberis dels prejudicis i interessos de la consciència i segueixis l’instint moral, segur i fidel, arrelat en nosaltres. Si actues així aviat distingiràs la virtut, que es manifesta com una idea o una sensació”.