L’excèntric president del Turkmenistan
Quan semblava que no quedava cap país on les dones tinguessin prohibit conduir, després que el rei Salman, de l’Aràbia Saudita, aixequés la prohibició, va aparèixer en escena el Turkmenistan. Des del 2018 les dones no poden posar-se al volant a les carreteres d’aquesta república de l’Àsia Central per decisió presidencial. No hi ha cap motiu religiós; senzillament es tracta d’un caprici més de l’excèntric president, Gurbanguly Berdimuhamedow. Sense oferir cap dada, el ministeri de l’Interior va afirmar que el nombre d’accidents provocats per dones era molt elevat i, per tant, calia prendre mesures. I el president les va prendre. L’absurditat d’algunes mesures no s’acaba aquí. Des del gener està prohibida la circulació de cotxes de color negre perquè Berdimuhamedow considera que és el color de la mala sort; ell que només viatja en limusines blanques, perquè el blanc és el seu color de la sort. I un es pregunta: ¿en quin lloc del món poden passar aquestes coses encara? I la resposta és al Turkmenistan, amb una població de 5,5 milions d’habitants banyada pel mar Caspi, independent des de la caiguda de l’URSS el 1991. Berimuhamedow va arribar al poder fa 12 anys amb promeses d’obertura i democratització. El seu predecessor i primer president del país, Saparmurat Niyazov, havia convertit un enorme desert en un país aïllat i sotmès a la seva malaltissa voluntat. Niyazov va arribar a fer construir una estàtua gegantesca d’or al centre d’Aixkhabad, la capital, que girava amb el Sol. Obsessionat per la pèrdua de la seva mare de ben petit, va canviar el nom del mes d’abril pel d’ella i el del divendres pel dia de la mare.
Per gaudir de les seves excentricitats, va crear un règim de terror on qualsevol vel·leïtat dissident era suprimida amb la desaparició forçosa, l’empresonament, la tortura o la mort dels que gosaven desafiar-lo. I Berdimuhamedow ha intensificat encara més la repressió al llarg de l’última dècada. El seu règim viu literalment del gas natural que acull el subsol del país i que li ha permès amassar una fortuna ingent. Està considerat el quart país del món amb més reserves de gas, aproximadament uns 50 bilions de metres cúbics. La major part d’aquest gas es transporta actualment a la Xina per un gasoducte que travessa l’Uzbekistan i el Kazakhstan, construït amb inversions xineses que ara el Turkmenistan paga amb gas.
La part més important del gas que la Xina compra avui dia arriba a través d’aquest gasoducte, cosa que ha convertit Gurbanguly Berdimuhamedow i Xi Jinping en dos aliats estratègics a la regió. Els russos van decidir prescindir del gas turcman fa un any i ara sembla que els iranians tampoc el volen. El règim, per tant, depèn més que mai de Pequín. Malgrat tots els palaus de marbre blanc construïts pel govern a la capital, el cert és que en aquest país de grans recursos naturals la població viu en la més absoluta austeritat i sotmesa, tal com diu Human Rights Watch, a un dels règims més despòtics i corruptes del planeta, que manté el país en un aïllament internacional absolut a l’estil de Corea del Nord. El Protector, com es fa dir ara el president turcman, ha acabat fent-se construir una estàtua d’ell gegant, emulant el seu predecessor, però ara com un genet que munta un cavall a galop, per demostrar qui porta les regnes a Aixkhabad.
