L’herència que deixem als nostres fills

Cap D’economiaNo totes les herències són benvingudes. Quan una persona mor i deixa un llegat als seus hereus, poden rebutjar-lo si consideren que els deutes acumulats per la persona desapareguda superen els diners, els habitatges o el que sigui que els ha deixat el difunt. Els hereus, per tant, tenen l’opció de triar. És un detall important perquè, en cas contrari, es podrien arruïnar per unes decisions que no han pres ells.

Comparem això amb l’herència que estem deixant als nostres fills en termes macroeconòmics. Catalunya i Espanya cada any perden diners, per dir-ho en termes planers. I aquestes pèrdues (en realitat anomenades dèficit ) es tapen amb deute. El deute és una eina molt útil: gràcies al deute podem pagar coses que, si no, quedarien lluny del nostre abast. Però, com s’està veient, el deute és altament addictiu. Especialment quan qui el gestiona no és qui l’ha de pagar. I, sobretot, el deute té un gran inconvenient: algun dia s’han de tornar els diners que t’han prestat (amb interessos). Per aquest motiu, el deute, quan és excessiu, suposa una càrrega que compromet les generacions futures.

Aquesta setmana pensava en això mentre escoltava les paraules de l’enginyer Joaquim Coello, que dijous alertava que “encara financem la despesa social amb dèficit i així ho traspassem a les generacions futures”. Després va reclamar “equitat intergeneracional”. En un moment en què està de moda demanar alegrement que s’apugin les pensions, Coello va fer una reflexió: “Pot ser que els joves portin una càrrega significativa per culpa del nostre pas per la vida”. Només li van fer falta 17 paraules per resumir a la perfecció l’egoisme generacional que patiran els nostres fills. Espanya actualment ja s’està endeutant per pagar les pensions. Per dir-ho millor: estem començant a renunciar a pagar-les amb els diners que generem actualment i els estem passant la factura als nostres fills. Apujar-les alegrement sembla gratis, però no ho és. Tot té un preu, i nosaltres hem decidit carregar-l’hi al grup de població més vulnerable, el que ni tan sols pot votar. Ja s’ho trobaran.

A diferència de les herències familiars, les generacions futures no podran rebutjar aquest deute. Se l’hauran d’empassar tant si ho volen com si no. I compte: no parlem només de pensions. També dels alegres rescats al sector financer, saldats amb disculpes en el millor dels casos. Pilota cap endavant, campi qui pugui.

Sense idees

¿I qui no voldria que les pensions pugessin? D’acord, però si de veritat ho volem, comencem a combatre la baixa natalitat, o a atacar la precarietat laboral, que provoca un forat al sistema de pensions. Tot i la creació massiva de llocs de treball aquest forat no es redueix. ¿Algú està pensant en com millorar la qualitat de la feina i, per tant, dels salaris? No he sentit cap proposta dels líders polítics en molt de temps.

¿I qui no voldria millorar els serveis socials? Per a això també calen més diners. Fa unes setmanes Cristóbal Montoro va celebrar la feble recaptació d’impostos d’Espanya: “Aquest és també el nostre avantatge competitiu per a indústries com el turisme”. O sigui, impostos baixos per al turisme mentre no tenim prou diners per finançar les pensions, l’educació, la sanitat... fins al punt de mantenir Espanya com el país amb més dèficit de l’eurozona. I, a sobre, ja donem per bo carregar la factura als nostre fills. ¿Aquest és el llegat que els volem deixar?