L’home abjecte que volia desprogramar-se

BarcelonaNo li posaré nom. Ja n’hi posarà la lectora (i el lector). Hi ha entre nosaltres un home abjecte, detestablement masclista. Però, per a les partidàries de l’optimisme, diré que té voluntat de desprogramar-se. Es tracta d’ajudar-lo per tenir un món millor.

Surto amb aquestes idees bullint-me al cap de la presentació de La Germandat (Onada Edicions), un llibre feminista escrit per un home, David Miró. Un home que no es vol prendre a ell mateix massa seriosament però que potser, sense saber-ho, està fent alguna cosa força seriosa. I per ser seriosos del tot, haig de confessar que és l’home que seu cada dia al meu costat (a la feina): qui tingui l’objectivitat intacta que tiri la primera pedra.

Miró ha reunit a la llibreria Alibri, per parlar de la seva “novel·la assagística o assaig novel·lístic”, Esther Vera, directora de l’ARA i per tant cap de l’autor –subdirector d’aquest diari–, i Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. “Dues dones que manen en un món d’homes”. I també dues dones que, com ell, tenen filles preadolescents. Assegura Miró que explicar a la seva filla com és el món que l’envolta és un dels objectius de 'La Germandat'.

I arriba l’hora de les dones, de les dues que han de parlar en l’acte convocat quan ens acostem al Dia Internacional de les Dones i a la primera vaga feminista global.

Miró, «el ‘feminazi’»

Parlon anuncia que 'La Germandat' és una obra “provocadora” en què el personatge que vertebra la narració és un home sense nom però clarament poderós. Tant, que “podria pertànyer al club Bilderberg”. Al llarg de la novel·la, en forma de dietari, aquest home fosc revela al seu fill, que l’ha de succeir en el càrrec, l’existència d’una germandat que conspira per evitar que les dones accedeixin al poder. Per a l’alcaldessa amb una filla preadolescent, el personatge és tan “detestablement masclista” que “si el llibre l’hagués escrit l’Esther li dirien 'feminazi'”.

L’Esther entoma el comentari i pren la paraula. És ella la que qualifica d’“abjecte” el protagonista de la novel·la, que de fet ha nascut per a això: per arrencar reaccions i reflexions com aquesta.

S’ha de dir que tot és dit amb humor, igual com està escrita i com es llegeix la narració. Tot i així, hi ha lloc per a un apunt més seriós: Esther Vera recorda que homes com aquest existeixen en la realitat i que les dones ens hi trobem. Apunta que “el feminisme no és una qüestió d’homes i dones, sinó de persones”. I al final se salta la quarta paret per adreçar-se directament a la filla Miró (14 anys), a primera fila dels seients destinats al públic. “Emma, la teva gran revolució és ser una dona i actuar com una dona. No t’has de disfressar d’home”, li diu per reivindicar l’espai per a les dones en llocs de decisió i de poder sense que calgui imitar masclistes detestables i abjectes.

L’autor 'feminazi' està encantat envoltat de dones: les presentadores, l’autora de la coberta –la fantàstica Mari Fouz, que també seu a prop meu a l’ARA–, la fotògrafa i la majoria del públic. Les ha escoltat i recull tots els guants que li han llançat. “Jo era conscient que per a un home fer un llibre feminista implicava el risc del 'postureig'. Em vaig preguntar com podia aportar alguna cosa. I vaig decidir que havia de buscar el meu jo més abjecte i proposar-me desprogramar-lo”. Queda tot dit. Ara només cal llegir-ho.