Evangelos Marinakis: L’home que controla un club, una ciutat i tota la lliga grega

BarcelonaQuan era jove, Miltiadis Marinakis volia ser futbolista. I, de fet, va arribar a jugar a l’Ergotelis, un dels dos equip de Càndia, la capital de l’illa de Creta. Marinakis va tenir una joventut gairebé perfecta: era fill d’una de les famílies més riques de Creta, propietàries d’uns forns on es feien les campanes que repicaven a totes les esglésies de l’illa. Cada cop que una campana repicava, la família sentia el soroll de les monedes a les seves butxaques. Tot va canviar el 1941 quan els nazis van envair Grècia i van confiscar la fortuna dels Marinakis, una família que tenia molt bona relació amb el règim dictatorial de Ioannis Metaxàs. El jove Miltiadis, amb 14 anys, va començar a col·laborar amb alguns dels moviments resistents grecs contra els alemanys. Bona part dels seus familiars van apuntar-se a una guerrilla nacionalista de dretes que disparava trets contra els nazis i contra els altres grups de partisans, d’esquerres. L’experiència va fer que es tornés en un jove fort i decidit a no defallir. I que no tingués pietat dels adversaris. La història dels Marinakis, la família que controla l’Olympiacos, és la història de Grècia.

Als anys 50 Miltiadis Marinakis va deixar la seva Creta natal per estudiar enginyeria naval a Atenes. I als anys 60 va fixar la seva residència al Pireu, on va començar a fer negocis en el sector naval comprant vaixells. Va ser un ascens imparable. Comprava vaixells, en venia d’altres i creava rutes de transport de mercaderies. El Pireu era el port d’Atenes des de temps immemorials, i qui controla el Pireu controla el poder. En aquella Grècia on la democràcia, feble, s’intercalava amb dictadures militars, Marinakis va començar a militar en el gran partit de dretes, Nova Democràcia, i va arribar a ser regidor del Pireu i després, parlamentari. A més, va entendre que al Pireu, un port obrer, la gent tenia un amor en forma de club de futbol: l’Olympiacos. I va començar a posar diners al club, va entrar a la directiva i posteriorment va comprar un paquet d’accions petit. A la llotja del vell estadi Karaiskakis, abans de ser remodelat, empresaris i polítics ja jugaven a utilitzar el futbol per obrir-se portes i trobar socis durant els anys 60 i 70.

Marinakis sabia prou bé que a Grècia, política, negocis i esports van junts, i el 1987 va negar-se a vendre les seves accions a Giorgos Koskotas, un empresari que s’havia fet ric als Estats Units. Va fer bé: Koskotas, que tenia un banc, va provocar un any més tard un escàndol que va fer caure el govern d’esquerres d’Andreas Papandreu quan va admetre pagaments irregulars i una xarxa de compra de favors. Grècia va viure una crisi política de què Marinakis va sortir reforçat, ja que era opositor de Papandreu. Després arribaria al club Sokratis Kokkalis, un empresari fill de comunistes que s’havia criat a la RDA, on havia fet d’agent de la Stasi abans de tornar a Grècia per fer fortuna. Marinakis mai es va portar bé amb Kokkalis. I quan va morir el 1999, el fill de Miltiadis, Evangelos, va decidir que seguiria l’obra del seu pare. I així va ser, doncs, el 2011, que va comprar l’Olympiacos.

Format a Anglaterra i als Estats Units, Evangelos Marinakis ha aixecat un imperi en el sector naval. A més, ha diversificat les inversions i s’ha convertit en un dels personatges més polèmics de Grècia. Sota el seu mandat l’Olympiacos sempre ha guanyat la lliga, però sol fer fora els tècnics si no rendeixen a Europa. Els últims 10 mesos ja ha fet fora tres entrenadors. Marinakis, des de fa uns mesos, també és el propietari del Nottingham Forest anglès, un club que va comprar malgrat que té obertes dues investigacions a Grècia, una amb la col·laboració de la Interpol, per creació de xarxes mafioses que controlen el futbol grec. A Marinakis se l’ha acusat de comprar arbitratges i rivals amb converses telefòniques enregistrades amb presidents d’altres clubs que haurien de servir per condemnar-lo si no fos que ell ha guanyat un recurs en què denuncia que es van aconseguir sense ordre judicial per a aquest cas concret.

Marinakis mana tant que l’any 2014 va decidir crear un partit polític independent amb el repte d’aconseguir guanyar l’alcaldia del Pireu. La llista afirmava que no tenia lligams amb cap altre partit polític, tot i que l’esquerra el va acusar de donar fons econòmics a Alba Daurada, el partit d’extrema dreta grec. Marinakis ho va negar i va condemnar les accions d’aquest partit, tot i que diferents investigacions afirmen que ha utilitzat militants d’Alba Daurada per controlar els ultres del seu equip. El 2014 el seu partit va guanyar i des de llavors l’alcalde del Pireu és Ioannis Moralis, que era el seu vicepresident a l’Olympiacos. Moralis, en aquest joc de nissagues gregues, és fill d’un dels fundadors del PASOK, l’històric partit d’esquerres grec que es va enfonsar després de la crisi, tal com li va passar a Nova Democràcia, el partit del pare de Marinakis.

La llista de casos polèmics de Marinakis és llarga, especialment després de la forta crisi que va ensorrar Grècia el 2014. Llavors la lliga es va arribar a suspendre tres cops, en una ocasió per falta d’àrbitres després de l’agressió al membre de la Federació que presideix la comissió que designa col·legiats, Christophoros Zografos. Aquest antic col·legiat va ser agredit a casa per uns desconeguts. Els presidents del Panathinaikòs i l’AEK van acusar Marinakis de ser el culpable d’aquesta crisi. Marinakis va acusar Melissanidis, propietari de l’AEK, d’haver pagat els sicaris que van agredir Zografos. I tot va acabar amb Marinakis llançant un got de vidre al cap d’un representant del Panathinaikòs durant una reunió de la lliga. El president de l’Olympiacos és un home de caràcter. Com el seu pare.